La pau i la fada

Fases que tornen al punt de partida.

Inicis sense pressa.

Els camins es bifurquen 

i no es tornaran a creuar.

Llavors que floreixen.

Les abelles pol·linitzen les flors.

Els camps de dacsa ballen 

al ritme del suau vent.

Els llops udolen a la Lluna.

El gall escataina al Sol.

El dia s'alça.

La fada vigila per la finestra

el nou món: no pareix tan fosc

com s'hi imaginava. 

Obri la porta.

La claror il·lumina els seus ulls

i els enllaça amb la calor de la natura.

Per fi pot respirar.

Un sentiment de pau l'envaeix

i, com la claror, l'abraça.

No està vivint un somni:

ha trobat el que desitjava. 

Ulls de fada

Érem el nostre secret.

Es va consumir fins que

es va acabar del tot.

El foc va perdre intensitat i

les nits no pareixien el

mateix univers.

Les ànimes es desfeien en

xicotetes partícules. 

Mai ens déiem adéu

encara que ho sabíem.

Era hora de marxar,

era hora de dir adéu per sempre,

era hora de treure a la llum

el nostre secret.

Els ulls de fada ploren,

en silenci, per no despertar al monstre. 

Quan cau la llum

He tornat a escriure a les nits.

He tornat a no saber diferenciar el temps.

He tornat a creure en possibilitats

que sols vivien a la imaginació.

He tornat a recapacitar en el que és passatger.

Som éssers de somnis, 

som éssers d'experiències,

som éssers destinats a 

caure'ns del precipici,

som éssers de prova i error. 

He tornat a ser qui no volia.

He tornat a donar sense 

rebre res a canvi.

He tornat a caure i no saber alçar-me.

He tornat a ser la persona que 

havia jurat que no tornaria. 

Tot per intentar trencar l'infern, 

tot per colors que no percep, 

tot per crear l'univers i

no arribar a estrela. 

He tornat a ser un ésser:

tot per tornar a escriure

quan cau la llum. 

Potser la pols

Potser el principi era el millor camí.

Potser la direcció correcta era 

l'equivocada. 

Potser tot allò que ens envolta

és la millor mentida.

Potser el món no gire

com nosaltres volíem.

Tinc pols al cos,

tinc pols al cor,

tinc pols als ulls,

tinc pols a la pell.

Potser l'harmonia ens ajude a viure.

Potser el cel siga el color més blau.

Potser la nit ens desvele els secrets

millor guardats de l'univers.

Potser l'abisme siga el millor refugi.

Tinc pols a l'ànima:

potser perquè s'està convertint en gel. 

B(v)elles cicatrius

Manyagues sense fi; 

llargues, com les nits quan

miràvem les estrelles. 

Manyagues, curtes

com els dits que dibuixaven

un cor al cotxe entelat.

Manyagues que ens acariciaven

quan més ho hem necessitat.

Cosquerelles amb memòria.

Manyagues que et marquen

amb precioses cicatrius. 

Tendresa

Xicotets: ho serem sempre.

Esperits lliures acariciant el cel,

plens d'innocència i somriures infinits.

Preguntes sense cap mena de sentit.

Fets que inspiren noves ments.

Amics que mai desapareixeran.

Olors: retrocedint al passat.

Present amb enyorança.

Futur compost per somnis incandescents.

Tornar a ser xiquet

per ser millor adult.

Corre, Lliure

No es pot jugar amb el destí.

Aquest, et colpeja sense cap avís

i és difícil de distraure. 

Arriscar-ho tot per una oportunitat millor?

Incertesa: no saber les respostes

a tantes preguntes. 

Por: envaeix tot el cos, encara que

desapareix ràpidament per l'enyorança.

Sentiments soterrats que reviuen,

s'acumulen i, en un instant, 

distorsionen les possibilitats

a les quals estava lligat.

Arriscar per poder avançar? 

Sempre. Felicitat.

La caiguda pot fer mal?

Molt. Melangia.

Deixar córrer per poder triomfar. 

Tot anava millor: almenys ho pareixia. 

Camins que es perden, altra volta.

Al cap i a la fi, és el nostre destí. 

Somnis de vidre

Es deia que tot el que feia estava bé, 

no tenia cap errada. 

Es preocupava, i no trobava l'ajuda necessària 

per a poder ser com abans. 

Ho tenia clar, no havia canviat gens. 

Tal volta els altres no la coneixien 

tant com pensava o no es coneixia 

tant com imaginava. 

La seua ment la traïa;

somiava coses excèntriques i

sense sentit alçant-se, moltes voltes, espantada. 

Intentava tornar a dormir, però

no podia tancar els ulls, 

observant l'estàtic sostre mentre 

pretenia digerir totes les coses

transcendentals del món. 

Somnis de vidre, 

espills de paper. 

31/1/2015

Mai s'espera

Posades sense estances.

Pous que no toquen fons.

Oceans, els quals ens mostren la fi del món.

Rius que no desemboquen a la mar.

Estacions que no canvien.

Trens que no s'esperen.

Bicicletes que no roden.

Medicines sense efectes terapèutics.

Lletraferits que no conreen les lletres.

Música que no és escoltada.

Obres de teatre sense cap espectador.

Aguaitar sense jugar a l'amagatall.

La Terra no gira entorn del Sol.

Mai s'espera;

sols vigila. 

Creia que era forta

I creia que era forta però,

és com si hagueren desarrelat

una part del seu cor i 

no poguera tornar a créixer. 

Plorar és la solució al mal

i, així, purificar fins a l'última por del

seu cos, encara que mai

oblidarà els motius pels quals les

llàgrimes suren per les seues galtes, 

cristal·litzant els seus ulls verds i

convertint-los en una mar dolça

plena d'incendis que mai s'evaporen.

És forta, encara que no ho sàpiga.

Sempre serà forta. 

Buida foscor

Buida.

Està buida.

No es pot trobar.

Saber arribar al destí 

però no saber el com.

Una nòmada al seu propi món.

Paratges reminiscents que s'esgoten

com les carícies dels somnis perfectes.

Finalment, s'apaguen per donar 

pas a la foscor.

Fosc, com el temps sense resposta.

Fosc, com l'abraçada solitària. 

Fosques, les ganes evaporades amb

l'alé de l'últim adéu. 

L'escala a l'olivera

Compartim rialles.

Compartim plors.

Compartim sentiments.

Compartim somnis.

Compartim cerveses.

Compartim records.

L'escala la pugem tots junts

aportant vivències,

les quals ens mantenen vius, joves

amb una ànima clara i generosa.

L'escala ens ajuda a mantenir 

l'equilibri, encara que

hi haja moments d'inestabilitat. 

Lluita, tots a una.

L'escala ens ha fet companys,

passant vesprades i nits,

forjant l'aliança més forta

que coneixem: l'amistat.

Passen els anys i l'escala roman, 

com tu, etern per a nosaltres, els

teus amics i companys.

Per molts més, hi brindem. 

Per molts més, l'escala romandrà, 

com tots nosaltres.

Per molts més, amic. 

Invenció

Situacions incompletes que sols

cobren sentit al pensament.

Voler deixar-ho tot 

amb un bufit.

No val, no funciona així.

Necessitar temps.

Tancar-se amb clau i, alhora, 

voler volar ben alt.

El nus cada volta és més gran.

Com es desfà?

Amb el fred, el pensament es congela

però l'ànima roman càlida.

Oblidat entre la màgia dels versos

mentre teníem somnis de gegant.

Construccions caòtiques per 

trobar-hi un significat.

Buscar i no trobar-ho.

Pels antics i nous plors. 

Abatiment

Perquè trobar a faltar el què ja ha passat?

Potser és pel fet de refugiar-se

als moments quan eres feliç.

Tot per eixa seguretat que et fa més

fort a les situacions difícils.

Penses: "tant de bo fóra tot

com abans", encara que saps

que no vols tornar a passar

per aquells moments.

Val més passar pàgina que

romandre al cantó del pessimisme.

Retrocedir i avançar com els carrancs, 

d'això es tracta, veritat?

Cada oportunitat nova es desvaneix

per pensar en el mal que hi feren les dues parts.

Se supera i, quan pensa que està preparat,

les possibilitats tornen a evaporar-se.

Perquè fer mal a algú què estimes?

Amagar els sentiments, deixar-ho córrer i

ferir-te a tu mateix.

Així, cap persona pateix la teua nostàlgia.

Millor deixar-ho com està.

14/06/2014

Sense destí

Com començar:

imprecisions i nerviosisme.

Què passarà.

Com actuar.

Tenir més por.

Intents de canalitzar els sentiments.

A voltes funciona, altres és com caure

en un pou d'incertesa. 

Evitar-ho ho complica.

Sense preguntar, sense molestar, per

por a l'oblit.

Arrapades al cor.

Pensaments de melangia.

Sentir i no voler.

Mai el moment adequat. 

L'horitzó, albirant indecisions

i frustracions.

Viure un poc més el somni.

Llàstima.

Creure saber la resposta i 

no esperar cap final.

Sagaç

Els dies ennuvolats il·luminen

l'acerba atmosfera.

L'olor de terra banyada.

Aigua, lliscant per les

costeres de la ciutat, purificant-la.

Vestim els carrers despullats

amb flors als balcons,

enfiladisses a les velles parets i

pintades als edificis enderrocats.

Podríem construir un món, però

decidirem començar un anhel.

I així, fidels, romandre eterns. 

Magatzem

Mai s'oblida,

sols es guarda.

Al magatzem.

Al magatzem de l'evocació.

Vells dimonis que es fonen amb el foc.

Joves àngels acariciant els núvols.

Cotompèls acariciant la fragilitat:

aquella que torna sense avisar.

Riure per somriure. 

Recordar per oblidar.

Evocar per invocar.

Transició

Cambres obscures.

T'alces per obrir la finestra.

Els rajos de sol comencen a 

envair l'estança i tu, il·luminat

per ells, fas de la claror el lloc 

més bonic.

Fem un rogle.

Els ocells anuncien 

l'arribada de la tardor.

Els arbres es fonen amb el cel.

Les fulles caigudes formen una mar

de colors groguencs i amarronats.

El fresc ens abraça el cos,

però més l'ànima.

La tardor dóna pas a la vida. 

Sols escric

Et pense i no puc parar:

i voldria. 

Deixar-ho tot en blanc.

Sense molestar.

Passa, passa i passa.

La partida ha acabat?

Qui ha guanyat? 

L'orgull i la inseguretat.

Sols escric:

intents d'una vida,

intents d'uns somnis,

intents d'una realitat. 

Cor(s)

He plorat.

Per no dir mentides:

ho he fet durant molt de temps.

Comença a florir.

Reminiscències tancades amb clau,

on pensava que estaria fora de perill.

Perill per tornar a sentir, escoltar i viure.

Viure per pegar la volta i no tornar

a mirar enrere. 

Plorar per por a no dir les paraules i

plorar per quedar-se amb els dubtes.

Ens agrada el risc, el que és palpable, carnal,

que es puga sentir, sobretot, amb el cos.

Però, i el cor? 

On està? L'hem perdut? Mai l'hem trobat?

El vàrem tindre a les mans i el deixarem escapar?

El tornarem a agafar i, aquesta vegada, no el soltarem?

L'intocable, el que és sincer, allò que

ens faria grans.

Sols falta el cor, 

i jo sola no el puc trobar.

I tampoc sé si es tornarà a trencar,

o seguirà intacte, 

amb les seues cicatrius.

"Encara tens la pell mig del sol,

mig de la lluna". 

La por

Tinc por.

Per no tornar a ser la mateixa.

Per fer-li mal a algú.

Per no aconseguir els meus objectius.

Per no fer feliç als altres.

Per decebre a algú.

Per no arribar a les expectatives

que els altres tenen de mi.

Per pensar massa i per no 

dir tot el que pense.

Perquè em facen mal i poder fer-ho.

Per no que qui en realitat vull.

Per estar trista.

Per desaparéixer.

Per no complir promeses.

Per no superar-me.

I per moltes coses més.

Però, sense la por, no pots derrocar

els murs que et fan invisible.

Sense la por no tindríem sentiments

de superació.

Sense ella, seguiríem en el pou de la 

confusió i dels somnis trencats.

Necessitem la foscor per poder brillar.

Donar-li les gràcies a la por.

I somriure per la llum que vindrà després. 

Boreal

Incendis de l'ànima,

tempestes del cos,

capvespres del cor.

Fenòmens meteorològics reflectits

per sentiments.

Aurores de llàgrimes.

Símils que es desfan,

oxímorons que prenen sentit,

metàfores cada volta més inexactes.

Lliuraments necessaris,

estacions de pensaments.

Deserts que es transformaran en oceans.

Mirar enrere i no caure. 

Façana

Boires bressolades lleument pel vent,

camins, gradualment, buidant-se d'ella.

Cels que s'obrin pas i ens deixen

veure el meravellós blau.

La percepció del món va més enllà

del que poden arribar a veure els ulls.

Has d'introduir-te en l'aventura, 

sinó, quina gràcia hi té?

Impacient pel que vindrà i alhora calma.

Antagonistes que es tornen amics.

Imatges abstractes foses amb la realitat.

Introspecció i interpretació de l'ànima.

Buscar i, per fi, trobar les cosquerelles. 

Nòria

Allà roman, en l'entrada del parc d'atraccions pagant la seua entrada per a poder gaudir d'una vetlada de soledat. Puja a algunes de les atraccions i es deixa la seua preferida per al final, la nòria. Ella sola, envoltada per centenars de persones, es posa els cascos per a escoltar la seua deliciosa música. Hi ha prou cua però espera pacientment.

Un dia ennuvolat entre altres, sense que amenace la pluja: només uns xicotets núvols grisos que, per sort, desprenen algunes gotes d'aigua. Mira cap amunt, contemplant-la, a una màquina tan gegantesca i bella donant lentes voltes observant els seus voltants intentant esquinçar el cel grisenc. Unes quantes cabines sent subjectades per barres de metall, deixant-les a la sort del vent.

Va arribar el seu torn. Pujava sola, com sempre. Li agradava somiar mentre contemplava la vida passar. S'assenta mentre la nòria comença a rodar. Mira per la finestra de la cabina a la gent, tan xicoteta, semblant brins de pols. Deixa de contemplar el sòl i mira cap amunt. Es queda estancada sense saber que pensar o com actuar.

S'acaba el seu viatge i la seua estada al parc, la seua atracció preferida sempre la deixa per al final. Agafa la seua bici aparcada fora i marxa esperant alguna cosa que mai aconseguirà.

Èreb

Endevinar el futur.

Encertar.

S'està tornant a repetir. 

Altra volta la mateixa història,

la qual estava soterrada.

Tornar i no aprendre. 

Caure al pou una volta i un altra.

Agradar-te i tornar a fer-ho.

El cercle mai s'obri.

Torna a estar tan prop 

que pareix una mentida. 

No ho vol perdre.

Jugar de nou. 

Naturalitat intrínseca

Quina és l'estratègia que has de seguir

per aconseguir la victòria? 

Ser tu mateix?

Tindre total determinació?

Mai rendir-te?

Deixar-te portar: fer el que t'agrada

per sentir felicitat.

Somiar en la llibertat que ningú

et pot llevar.

No penses en gàbies: pensa en boscs, 

selves, oceans, galàxies. 

Pots fer tot el que et proposes,

sempre hi has pogut.

Mai dubtes: sempre va haver-hi algú

confiant en tu. 

Ximpleria

La forta pluja no cessava. Va tirar el seu cigar i va córrer cap al portal més pròxim. Amb la influència dels seus pensaments, va començar a escriure un esborrany. Les gotes de pluja disminuïen a poc a poc i, alhora, començava a clarejar-se el cel i eixir el sol. Sense entendre el perquè seguia allí, escrivint aquell esborrany.

Sempre pensava en el futur: bastant inhòspit. Es va quedar pensant per a si mateix mentre veia la gent passar. Amb una mirada bastant despistada només feia cas a la seua ment i a res més. Es va posar al capdavant caminant el més ràpid possible apartant l'aldarull de gent que es trobava pel camí.

Finalment va perdre el rastre. Comprendria que tot seria diferent: tan diferent, que ni fins i tot pensava que sorgiria així. Era difícil d'aconseguir. Però mai es rendiria. Intentarà buscar sense pensar en el destí.

Galerna

Vent, vés-te'n amb la tristesa.
Vent, emporta't el meu ser.
Que vinga l'huracà i ho arrase tot.
Tempestat, alça les aigües.
Cada vegada t'acostes més a mi, vull volar lliure.
Porta'm amb tu, on existisquen possibilitats,
on siga afortunada i no aclaparada en melangia.
Per favor, porta'm ara, tot de mi, amb tu.

Abraçar el caos

Fer i desfer sense que ningú es adone.

Xicotets moviments fent progressos.

Pupil·les que es dilaten per

presenciar la voràgine que vindrà.

Un futur que no importa.

L'oblit que tothom vol.

El joc és la vida i tu la fitxa.

El dau són les experiències trobades al camí.

Dubtes sense cap presa per ser resolts.

Unió, fusió, cohesió. 

Abraçar el caos. 

(S)àvia

Sols puc pensar com,
després de tants anys,
la teua màgia s'està apagant.

Cos i ànima s'esvaeixen mentre,
inconscient, ens dius adéu amb
les teues últimes forces.

Inspirant, sempre, a les generacions
que et precedeixen.
Orgull i admiració, sentim el cel
que et mereixes al teu costat.

Que vinga la pluja,
que vinga la tempesta,
que vinga la calma,
que vinga la llum,
que vinga la pau.

Totes les gràcies del món mai
hi seran suficients.
Les vides que has criat i
t'has trobat pel camí. Glòries.
Glòries presents i agraïdes per
haver-ho donat tot.

Sempre amb nosaltres,
nosaltres sempre amb tu.

Totes les formes verbals no són suficients
per dir quant t'estime.

Sàvia, àvia: iaia.

Fragmentar

No tot comença com acaba:

un breu fragment extret del subconscient

d'una ànima perduda en un lloc artificial

de pensaments oblidats.

Allà on estiga aquell fragment,

romandrà la nostàlgia amagada de tots

els amants vençuts pel rancor i la por

de perdre la seua meitat.

Mai perdrà l'últim alé d'esperança que resta,

inundant el seu cos amb ferides convertides 

en punyalades: fetes pels mals moments i

ressentiments que evadiren, un dia, tantes emocions de colp.

Costà mantindre el bon rumb:

ple d'obstacles però amb una clara 

llum al final.

La llum que ens mostra les eixides.

Sempre arrisquem amb el camí més curt però,

potser és el llarg el que repte a l'essència perquè

el fragment perdut trobe el seu lloc al trencaclosques. 

Al cap i a la fi es tracta d'això:

unir peces per un futur millor. 

Arribar

Allà roman Oceane, damunt d'aquella roca humida al costat del port. Un lloc tranquil, on només se sentien a les gavines i el rubor de les ones. El vent li onejava el seu llarg i negre pèl i una lleugera brisa em va facilitar la seua dolça aroma. Ella es va girar cap a mi, va vindre corrent, abraçant-me amb tal força que em va tirar al sòl. Vaig notar, a part de la humitat del lloc, una gota recorrent-me l'esquena. No li vaig donar importància fins que Oceane em va mirar als ulls: aquells ulls cristal·lins estaven banyats de llàgrimes. Em va tornar a abraçar, els seus suaus llavis es dirigiren cap a la meua oïda murmurant-me lleument adéu. 

Ara era jo, les meues llàgrimes queien en el seu fràgil coll, desfent-se els dos en mil trossos, allà, a la platja.

Em va fer una besada i es va anar cap a la mar, on pertany. Les ones esborraven aquelles petjades dibuixades harmònicament en l'arena, deixant a la meua roba aquella dolça aroma a maduixes. Dia rere dia, anava a aquell lloc amb la vana esperança de tornar a veure-la, encara que fora per última vegada.

Tornar per no oblidar.
Oblidar per seguir endavant. 

Allà pel 2011. 

Fades sense màgia

Mirant-se les seues ungles recentment pintades,
comença a donar-li voltes a mil i una coses. 
Es bloqueja i no para de plorar. 

Plora perquè no pot fer altra cosa,
plora sense que ningú puga escoltar-la
No sap el motiu pel qual plora. 

S'imaginava un de conte de fades, 
però sempre retrocedeix en el moment en què tot va bé
i s'estanca sense veure la llum,
veient la foscor de les seues esgarrades emocions
sense saber s'hi són reals o no.

Tot és un camí llarg sense mirades al capdavant: 
tot és un bucle.

Allà pel 2012.

Finestra

La pluja s'emporta les cendres escampades pel sòl.

Està en la finestra de la seua habitació

mentre percep les gotes de pluja caure.

No esperava que fóra un gran dia, tan sols un qualsevol. 

Ella sola es va muntar un món a través del vidre

observant l'horitzó com una ximple,

esperant una llumeneta que la il·luminara en el camí. 

Va recordar alguna cosa: pot ser un amor imaginari.

Sí, això és, un amor imaginari

que li va trencar les ales cap a altres nous.

Era així com se sentia,

amb aquella sensació de poc.

Disposada a obrir-se a altres horitzons

mai podrà canviar el que és i el que va succeir:

un producte de la seua ment, 

dividida en trossos cada volta més xicotets

i més difícils de resoldre.

Mai eres poc per a ningú;

sempre has de ser molt per a tu.

Allà pel 2012.

Escrit

Una crisi existencial continua.
S'esgoten les idees per a escriure.

Amb tot el que ens envolta, amb les seues
infinites possibilitats, sent que no puc treure
l'ànima de cap de les coses.

Però, a l'hora d'afrontar la realitat,
el cor i l'ànima no poden sintonitzar
i entren en curtcircuit:
constant i amb manca d'entusiasme.

Ferides tancades de les quals no rep cap inspiració.
Encara que, no és millor que romanguen així?

Sols m'envolten dubtes.

Punt volat

Seguir-te per perdre't del tot:
potser va ser el millor acompliment.

Volar cap als núvols per formar part de la pluja.
Boires tan buidades que deixen delimitar l'horitzó.
Vols que descendeixen en forma de quimera.
Punts que sempre es mantenen en estat
de suspensió i no tenen cap final.
Llegendes carents de tradició i fantasia.
Cúmuls que s'aglomeren i fan incapaç la llibertat.

Cadenes amb autodestrucció:
antics lligams trencats per nous desitjos.

Assossec

Emocions inesperades per conflictes sense resoldre.
Curtes com les pluges d'estiu però
eixordadores com els llamps i trons
que les precedeixen.

Inanimades fins que, de sobte,
t'esbocinen fins a les ungles.
Curtes, com l'abraçada que estufarra la pell
i se'n va sense dir adéu.

Capgirar

La nova normalitat s'apropa.
Els besos i abraçades passaran a ser simples sospirs.
Llunyanes reminiscències.

Les relacions, tal com les coneixíem, pegaran un gir.
Anirem amb més cura, vigilant tot el nostre voltant
per sentir-nos més segurs.

Tota una societat de cap i volta.
Individus en constant evolució amb l'ecosistema.
Convertir-nos en éssers més empàtics.

La fugacitat es veurà truncada pel nostre propi cap.
La metamorfosi es farà més latent i el moment
arribarà per tothom.

Vides noves i nous vincles.
Després de tot, hem començat a surar l'abisme i,
de moment, l'estabilitat preval en contra de la incertesa.

Bategar

Al millor i al pitjor moment.
Mai hi ha hagut una meitat:
blanc o negre.

No veiem que el món podia ser
de molts colors amb infinites
possibilitats.

Casualitats inesgotables, com
l'amor que déiem que hi havia
entre nosaltres.

Potser acabara per donar pas a millors trajectes.
Déiem que ens menjaríem el món,
encara que estiguera en la nostra contra.

Hem d'aprendre a establir el nostre camí.
Junts érem maquinària perfecta i,
per separat, som invencibles.

Cadascú amb el seu propi vol.
Cadascú lluitant pel que creu.
Cadascú, lliure, com sempre hi hem volgut ser.

El·lipse

He tocat fons, però l'eco del meu cor
em diu que he de mirar més enllà:
no enfonsar-me.
La teoria és fàcil;
la pràctica és, més bé, enrevessada.

A poc a poc aprenc a eixir del pou
i veure el món.
La foscor ja no és acceptable i
la realitat cada volta és més màgica.

Encara que mire cap al futur,
sempre veig el passat més viu i segur que mai.
Sabia qui era aleshores i ara,
inclús quan estic escrivint aquestes línies,
no ho tinc gens clar.

Papallones a l'estómac i no al moment adequat.
Cap i cor no tan clars com l'aigua.

Lletres

Escriure i alliberar sentiments:
servirà per a això.
Poder crear el que et convinga
amb l'ajuda d'un bolígraf.

Nous universos, novel·les i poemes.
Realitats difuses que cobren sentit,
tot per culpa de les lletres.

Unir per crear i no per destruir.
Elegància amb moviments hipnòtics
pel moviment de la mà arrossegant la ploma.

Allò abstracte es reflecta.

Fugaç

Sols et necessite a tu.
Vares vindre de sobte
i et vares anar igual.
Possiblement ens recordem
en la nostra ment.
Ens prenem una cervesa:
el món gira.
Les rialles es converteixen en plor i,
aquest, en buit.
No existirem mai més.
S'acomiadem mentre contemple
com desapareixes.

Despertem del somni.

Caducifoli

Cauen les fulles d'aquell arbre:
el qual està ple de vida a la primavera però que,
en arribar la tardor,
mor lentament, consumint-se.

Les seues fulles lleument balancejades
pel vent, bressen el cel qual huracà.
Cada fulla un anhel i, així,
fins que el trist arbre es quede sense.

Escampades pel sòl, desitjant resoldre un trencaclosques
què no va ser capaç de desxifrar.
I ahí roman, nu, sense ningú que li protegisca
de la destructiva mare natura.

Sap que a la primavera serà el mateix,
o potser no.
El temps serà la sentència.

Buit

I així em vaig quedar,
observant mentre em deies adéu.
La teua ombra s'allunyava amb tu,
deixant en l'aire algunes lleus partícules
de la teua peculiar aroma.

No crec que tornem a veure'ns,
però el teu record estarà sempre amb mi,
en un lloc especial del meu rebuscat pensament.
Seguiràs ací, vulga o no,
fins i tot havent-te anat.

Amb la subtil harmonia de la teua veu,
murmurant-me a cau d'orella una altra volta...
Impregnant els ulls amb llàgrimes lliscant-se
pel seu rostre pàl·lid i groguenc.

Cridant tan fort com milers d'ocells,
perquè aquell crit acabe en un llunyà murmuri
i un nou alé.

(Allà pel 2010)

Ingènues ombres

Siluetes sense nom vaguen pels carrerons

intentant buscar les seues identitats.

La nit és llarga i els espera una gran cerca,

sentint que van perdent força cada vegada més.

La seua majestuositat s'apaga,

com el lleu ciri que il·lumina el recinte on es troben.

No poden olorar o tocar, només poden veure i moure's,

el just per a poder trobar el seu vertader significat.

Aqueixes siluetes poden ser el que menys t'esperes però,

encara així, tindrien identitat.

Sabem que no els espera un trist final,

tan sols quan el sol aparega per l'horitzó,

anunciant l'alba, aquestes desapareixeran.

No volen sembrar la por, només volen ser el que es mereixen.

Saturn

Crits. Tot allò que escolte són crits.
Absències convertides en espirals.
Suburbis plens sense estar-ho.

Ressuscitar per tornar a dormir:
un malson que mai s'acaba.
Cercles que no troben la seua fi.

Anells que guarden promeses.
Il·lusions de paper transformades
en foscor.

La llum encara no es vol arriscar
a surar l'abisme.
La profunditat sembla el millor refugi.

Ens trobarem a Saturn.

Estació

Seguim aïllats.
Les copes de vi continuen ballant a les mans.
Els pardals piulen més que mai.
Els carrers, solitaris, ballen al ritme del vent.

Trobem a faltar el sol.
Trobem a faltar la vida de carrer:
estar amb els amics.
Trobem a faltar els besos i abraçades.

Ha vingut la primavera.

Confinament

Aïllats.
El temps passa lent.
El contacte humà es limita a la tecnologia.
Eixir al balcó, pujar a la terrassa,
mirar a través de la finestra
com un poble s'ha transformat en desert.

Ruïnes que sols agafen pols.
Aquarel·les que banyen de colors l'estació afligida.
Aplaudiments que ressonen als carrers deshabitats.
Copes de vi que ballen a les mans.
Rituals imaginaris il·lustrats al paper.
Costums esporàdiques que es tornen rutina.

I, així, fins que vinga la llum i ens diga
que tot va a eixir bé.
Temps confusos i confoses pregàries.

Diario de bitácora

Girar, girar y más girar.

Literal y figuradamente.

En la cama, dando vueltas sin poder dormir.

Una especie de bicho me reconcome el alma

y no lo puedo quitar.

Necesito ayuda.

Sensaciones que dosificar porque vienen de golpe.

Duelen. Y mucho.

El dolor se convierte en rabia, 

la rabia en llanto,

el llanto en recuerdo

y el recuerdo en sonrisas amargas.

Un bucle infinito.

Y quiero salir.

Estabilidad. Normalidad.

Punto y seguido.