La pau i la fada

Fases que tornen al punt de partida.

Inicis sense pressa.

Els camins es bifurquen 

i no es tornaran a creuar.

Llavors que floreixen.

Les abelles pol·linitzen les flors.

Els camps de dacsa ballen 

al ritme del suau vent.

Els llops udolen a la Lluna.

El gall escataina al Sol.

El dia s'alça.

La fada vigila per la finestra

el nou món: no pareix tan fosc

com s'hi imaginava. 

Obri la porta.

La claror il·lumina els seus ulls

i els enllaça amb la calor de la natura.

Per fi pot respirar.

Un sentiment de pau l'envaeix

i, com la claror, l'abraça.

No està vivint un somni:

ha trobat el que desitjava. 

Ulls de fada

Érem el nostre secret.

Es va consumir fins que

es va acabar del tot.

El foc va perdre intensitat i

les nits no pareixien el

mateix univers.

Les ànimes es desfeien en

xicotetes partícules. 

Mai ens déiem adéu

encara que ho sabíem.

Era hora de marxar,

era hora de dir adéu per sempre,

era hora de treure a la llum

el nostre secret.

Els ulls de fada ploren,

en silenci, per no despertar al monstre. 

Quan cau la llum

He tornat a escriure a les nits.

He tornat a no saber diferenciar el temps.

He tornat a creure en possibilitats

que sols vivien a la imaginació.

He tornat a recapacitar en el que és passatger.

Som éssers de somnis, 

som éssers d'experiències,

som éssers destinats a 

caure'ns del precipici,

som éssers de prova i error. 

He tornat a ser qui no volia.

He tornat a donar sense 

rebre res a canvi.

He tornat a caure i no saber alçar-me.

He tornat a ser la persona que 

havia jurat que no tornaria. 

Tot per intentar trencar l'infern, 

tot per colors que no percep, 

tot per crear l'univers i

no arribar a estrela. 

He tornat a ser un ésser:

tot per tornar a escriure

quan cau la llum. 

Potser la pols

Potser el principi era el millor camí.

Potser la direcció correcta era 

l'equivocada. 

Potser tot allò que ens envolta

és la millor mentida.

Potser el món no gire

com nosaltres volíem.

Tinc pols al cos,

tinc pols al cor,

tinc pols als ulls,

tinc pols a la pell.

Potser l'harmonia ens ajude a viure.

Potser el cel siga el color més blau.

Potser la nit ens desvele els secrets

millor guardats de l'univers.

Potser l'abisme siga el millor refugi.

Tinc pols a l'ànima:

potser perquè s'està convertint en gel.