La indiferència que em corromp desde fa uns quants dies és, relativament, insuperable. Entre "pitos i flautes", m'he adonat que no tot en aquesta vida és important, bé, en distints graus.
Deuria estar estudiant, llegint, o fent alguna cosa productiva amb la meua vida, i sobretot avui, que fa una bona vesprada. Ixir per ahí, soles, a donar una volta i desconnectar de tot el que gira al voltant del meu preciós cap... No és bo tindre la sensació de que sempre parles amb les pareds, així doncs, parle soles.
Locura màxima, però no, simplement és el meu subconscient que no fa més que dir i dir tonteries, fins ell està fart de mi. Vomitar el primer que se em ve pel pensament, buah, si començara no acabaria avui, i vull fer una miqueta de vida social, encara que no em vinga de gust.
En fi, escriure amb una banda sonora tan meravellosa com música tradicional finesa, ja és el summum. No m'enrecorde si se doblava la m o no, és igual. Qui llegeixca açò m'antendrà, o no. Haurà d'estar més mal del perol... La tarara si, la tarara no, la tarara mare que la balle jo.
Totes les situacions se me'n van de les mans, però, per què? Què he fet malament? Si sóc un cel de xiqueta. Merda, ara m'ha donat per escoltar coses bakales; definitivament, no estic bé del cap.
Si vos dic la veritat, és la cosa més extranya que he escrit desde fa un fum, sense exagerar. No té ni cap ni peus, però, al cap i a la fi, res en té, oi?
