Finestra

La pluja s'emporta les cendres escampades pel sòl.

Està en la finestra de la seua habitació

mentre percep les gotes de pluja caure.

No esperava que fóra un gran dia, tan sols un qualsevol. 

Ella sola es va muntar un món a través del vidre

observant l'horitzó com una ximple,

esperant una llumeneta que la il·luminara en el camí. 

Va recordar alguna cosa: pot ser un amor imaginari.

Sí, això és, un amor imaginari

que li va trencar les ales cap a altres nous.

Era així com se sentia,

amb aquella sensació de poc.

Disposada a obrir-se a altres horitzons

mai podrà canviar el que és i el que va succeir:

un producte de la seua ment, 

dividida en trossos cada volta més xicotets

i més difícils de resoldre.

Mai eres poc per a ningú;

sempre has de ser molt per a tu.

Allà pel 2012.