B(v)elles cicatrius

Manyagues sense fi; 

llargues, com les nits quan

miràvem les estrelles. 

Manyagues, curtes

com els dits que dibuixaven

un cor al cotxe entelat.

Manyagues que ens acariciaven

quan més ho hem necessitat.

Cosquerelles amb memòria.

Manyagues que et marquen

amb precioses cicatrius. 

Tendresa

Xicotets: ho serem sempre.

Esperits lliures acariciant el cel,

plens d'innocència i somriures infinits.

Preguntes sense cap mena de sentit.

Fets que inspiren noves ments.

Amics que mai desapareixeran.

Olors: retrocedint al passat.

Present amb enyorança.

Futur compost per somnis incandescents.

Tornar a ser xiquet

per ser millor adult.

Corre, Lliure

No es pot jugar amb el destí.

Aquest, et colpeja sense cap avís

i és difícil de distraure. 

Arriscar-ho tot per una oportunitat millor?

Incertesa: no saber les respostes

a tantes preguntes. 

Por: envaeix tot el cos, encara que

desapareix ràpidament per l'enyorança.

Sentiments soterrats que reviuen,

s'acumulen i, en un instant, 

distorsionen les possibilitats

a les quals estava lligat.

Arriscar per poder avançar? 

Sempre. Felicitat.

La caiguda pot fer mal?

Molt. Melangia.

Deixar córrer per poder triomfar. 

Tot anava millor: almenys ho pareixia. 

Camins que es perden, altra volta.

Al cap i a la fi, és el nostre destí. 

Somnis de vidre

Es deia que tot el que feia estava bé, 

no tenia cap errada. 

Es preocupava, i no trobava l'ajuda necessària 

per a poder ser com abans. 

Ho tenia clar, no havia canviat gens. 

Tal volta els altres no la coneixien 

tant com pensava o no es coneixia 

tant com imaginava. 

La seua ment la traïa;

somiava coses excèntriques i

sense sentit alçant-se, moltes voltes, espantada. 

Intentava tornar a dormir, però

no podia tancar els ulls, 

observant l'estàtic sostre mentre 

pretenia digerir totes les coses

transcendentals del món. 

Somnis de vidre, 

espills de paper. 

31/1/2015

Mai s'espera

Posades sense estances.

Pous que no toquen fons.

Oceans, els quals ens mostren la fi del món.

Rius que no desemboquen a la mar.

Estacions que no canvien.

Trens que no s'esperen.

Bicicletes que no roden.

Medicines sense efectes terapèutics.

Lletraferits que no conreen les lletres.

Música que no és escoltada.

Obres de teatre sense cap espectador.

Aguaitar sense jugar a l'amagatall.

La Terra no gira entorn del Sol.

Mai s'espera;

sols vigila. 

Creia que era forta

I creia que era forta però,

és com si hagueren desarrelat

una part del seu cor i 

no poguera tornar a créixer. 

Plorar és la solució al mal

i, així, purificar fins a l'última por del

seu cos, encara que mai

oblidarà els motius pels quals les

llàgrimes suren per les seues galtes, 

cristal·litzant els seus ulls verds i

convertint-los en una mar dolça

plena d'incendis que mai s'evaporen.

És forta, encara que no ho sàpiga.

Sempre serà forta.