Allà roman Oceane, damunt d'aquella roca humida al costat del port. Un lloc tranquil, on només se sentien a les gavines i el rubor de les ones. El vent li onejava el seu llarg i negre pèl i una lleugera brisa em va facilitar la seua dolça aroma. Ella es va girar cap a mi, va vindre corrent, abraçant-me amb tal força que em va tirar al sòl. Vaig notar, a part de la humitat del lloc, una gota recorrent-me l'esquena. No li vaig donar importància fins que Oceane em va mirar als ulls: aquells ulls cristal·lins estaven banyats de llàgrimes. Em va tornar a abraçar, els seus suaus llavis es dirigiren cap a la meua oïda murmurant-me lleument adéu.
Ara era jo, les meues llàgrimes queien en el seu fràgil coll, desfent-se els dos en mil trossos, allà, a la platja.
Em va fer una besada i es va anar cap a la mar, on pertany. Les ones esborraven aquelles petjades dibuixades harmònicament en l'arena, deixant a la meua roba aquella dolça aroma a maduixes. Dia rere dia, anava a aquell lloc amb la vana esperança de tornar a veure-la, encara que fora per última vegada.
Tornar per no oblidar.
Oblidar per seguir endavant.
Allà pel 2011.
