Lletres

Escriure i alliberar sentiments:
servirà per a això.
Poder crear el que et convinga
amb l'ajuda d'un bolígraf.

Nous universos, novel·les i poemes.
Realitats difuses que cobren sentit,
tot per culpa de les lletres.

Unir per crear i no per destruir.
Elegància amb moviments hipnòtics
pel moviment de la mà arrossegant la ploma.

Allò abstracte es reflecta.

Fugaç

Sols et necessite a tu.
Vares vindre de sobte
i et vares anar igual.
Possiblement ens recordem
en la nostra ment.
Ens prenem una cervesa:
el món gira.
Les rialles es converteixen en plor i,
aquest, en buit.
No existirem mai més.
S'acomiadem mentre contemple
com desapareixes.

Despertem del somni.

Caducifoli

Cauen les fulles d'aquell arbre:
el qual està ple de vida a la primavera però que,
en arribar la tardor,
mor lentament, consumint-se.

Les seues fulles lleument balancejades
pel vent, bressen el cel qual huracà.
Cada fulla un anhel i, així,
fins que el trist arbre es quede sense.

Escampades pel sòl, desitjant resoldre un trencaclosques
què no va ser capaç de desxifrar.
I ahí roman, nu, sense ningú que li protegisca
de la destructiva mare natura.

Sap que a la primavera serà el mateix,
o potser no.
El temps serà la sentència.

Buit

I així em vaig quedar,
observant mentre em deies adéu.
La teua ombra s'allunyava amb tu,
deixant en l'aire algunes lleus partícules
de la teua peculiar aroma.

No crec que tornem a veure'ns,
però el teu record estarà sempre amb mi,
en un lloc especial del meu rebuscat pensament.
Seguiràs ací, vulga o no,
fins i tot havent-te anat.

Amb la subtil harmonia de la teua veu,
murmurant-me a cau d'orella una altra volta...
Impregnant els ulls amb llàgrimes lliscant-se
pel seu rostre pàl·lid i groguenc.

Cridant tan fort com milers d'ocells,
perquè aquell crit acabe en un llunyà murmuri
i un nou alé.

(Allà pel 2010)

Ingènues ombres

Siluetes sense nom vaguen pels carrerons

intentant buscar les seues identitats.

La nit és llarga i els espera una gran cerca,

sentint que van perdent força cada vegada més.

La seua majestuositat s'apaga,

com el lleu ciri que il·lumina el recinte on es troben.

No poden olorar o tocar, només poden veure i moure's,

el just per a poder trobar el seu vertader significat.

Aqueixes siluetes poden ser el que menys t'esperes però,

encara així, tindrien identitat.

Sabem que no els espera un trist final,

tan sols quan el sol aparega per l'horitzó,

anunciant l'alba, aquestes desapareixeran.

No volen sembrar la por, només volen ser el que es mereixen.