Ximpleria

La forta pluja no cessava. Va tirar el seu cigar i va córrer cap al portal més pròxim. Amb la influència dels seus pensaments, va començar a escriure un esborrany. Les gotes de pluja disminuïen a poc a poc i, alhora, començava a clarejar-se el cel i eixir el sol. Sense entendre el perquè seguia allí, escrivint aquell esborrany.

Sempre pensava en el futur: bastant inhòspit. Es va quedar pensant per a si mateix mentre veia la gent passar. Amb una mirada bastant despistada només feia cas a la seua ment i a res més. Es va posar al capdavant caminant el més ràpid possible apartant l'aldarull de gent que es trobava pel camí.

Finalment va perdre el rastre. Comprendria que tot seria diferent: tan diferent, que ni fins i tot pensava que sorgiria així. Era difícil d'aconseguir. Però mai es rendiria. Intentarà buscar sense pensar en el destí.

Galerna

Vent, vés-te'n amb la tristesa.
Vent, emporta't el meu ser.
Que vinga l'huracà i ho arrase tot.
Tempestat, alça les aigües.
Cada vegada t'acostes més a mi, vull volar lliure.
Porta'm amb tu, on existisquen possibilitats,
on siga afortunada i no aclaparada en melangia.
Per favor, porta'm ara, tot de mi, amb tu.

Abraçar el caos

Fer i desfer sense que ningú es adone.

Xicotets moviments fent progressos.

Pupil·les que es dilaten per

presenciar la voràgine que vindrà.

Un futur que no importa.

L'oblit que tothom vol.

El joc és la vida i tu la fitxa.

El dau són les experiències trobades al camí.

Dubtes sense cap presa per ser resolts.

Unió, fusió, cohesió. 

Abraçar el caos. 

(S)àvia

Sols puc pensar com,
després de tants anys,
la teua màgia s'està apagant.

Cos i ànima s'esvaeixen mentre,
inconscient, ens dius adéu amb
les teues últimes forces.

Inspirant, sempre, a les generacions
que et precedeixen.
Orgull i admiració, sentim el cel
que et mereixes al teu costat.

Que vinga la pluja,
que vinga la tempesta,
que vinga la calma,
que vinga la llum,
que vinga la pau.

Totes les gràcies del món mai
hi seran suficients.
Les vides que has criat i
t'has trobat pel camí. Glòries.
Glòries presents i agraïdes per
haver-ho donat tot.

Sempre amb nosaltres,
nosaltres sempre amb tu.

Totes les formes verbals no són suficients
per dir quant t'estime.

Sàvia, àvia: iaia.

Fragmentar

No tot comença com acaba:

un breu fragment extret del subconscient

d'una ànima perduda en un lloc artificial

de pensaments oblidats.

Allà on estiga aquell fragment,

romandrà la nostàlgia amagada de tots

els amants vençuts pel rancor i la por

de perdre la seua meitat.

Mai perdrà l'últim alé d'esperança que resta,

inundant el seu cos amb ferides convertides 

en punyalades: fetes pels mals moments i

ressentiments que evadiren, un dia, tantes emocions de colp.

Costà mantindre el bon rumb:

ple d'obstacles però amb una clara 

llum al final.

La llum que ens mostra les eixides.

Sempre arrisquem amb el camí més curt però,

potser és el llarg el que repte a l'essència perquè

el fragment perdut trobe el seu lloc al trencaclosques. 

Al cap i a la fi es tracta d'això:

unir peces per un futur millor.