27 abr 2020

Ingènues ombres

Siluetes sense nom vaguen pels carrerons
intentant buscar les seues identitats.
La nit és llarga i els espera una gran cerca,
sentint que van perdent força cada vegada més.

La seua majestuositat s'apaga,
com el lleu ciri que il·lumina el recinte on es troben.
No poden olorar o tocar, només poden veure i moure's,
el just per a poder trobar el seu vertader significat.

Aqueixes siluetes poden ser el que menys t'esperes però,
encara així, tindrien identitat.
Sabem que no els espera un trist final,
tan sols quan el sol aparega per l'horitzó,
anunciant l'alba, aquestes desapareixeran.

No volen sembrar la por, només volen ser el que es mereixen.

14 abr 2020

Saturn

Crits. Tot allò que escolte són crits.
Absències convertides en espirals.
Suburbis plens sense estar-ho.

Ressuscitar per tornar a dormir:
un malson que mai s'acaba.
Cercles que no troben la seua fi.

Anells que guarden promeses.
Il·lusions de paper transformades
en foscor.

La llum encara no es vol arriscar
a surar l'abisme.
La profunditat sembla el millor refugi.

Ens trobarem a Saturn.

27 mar 2020

Estació

Seguim aïllats.
Les copes de vi continuen ballant a les mans.
Els pardals piulen més que mai.
Els carrers, solitaris, ballen al ritme del vent.

Trobem a faltar el sol.
Trobem a faltar la vida de carrer:
estar amb els amics.
Trobem a faltar els besos i abraçades.

Ha vingut la primavera.


21 mar 2020

Confinament

Aïllats.
El temps passa lent.
El contacte humà es limita a la tecnologia.
Eixir al balcó, pujar a la terrassa,
mirar a través de la finestra
com un poble s'ha transformat en desert.

Ruïnes que sols agafen pols.
Aquarel·les que banyen de colors l'estació afligida.
Aplaudiments que ressonen als carrers deshabitats.
Copes de vi que ballen a les mans.
Rituals imaginaris il·lustrats al paper.
Costums esporàdiques que es tornen rutina.

I, així, fins que vinga la llum i ens diga
que tot va a eixir bé.
Temps confusos i confoses pregàries.

17 mar 2020

Diario de bitácora

Girar, girar y más girar.
Literal y figuradamente.
En la cama, dando vueltas sin poder dormir.
Una especie de bicho me reconcome el alma
y no lo puedo quitar.
Necesito ayuda.

Sensaciones que dosificar porque vienen de golpe.
Duelen. Y mucho.
El dolor se convierte en rabia, 
la rabia en llanto,
el llanto en recuerdo
y el recuerdo en sonrisas amargas.

Un bucle infinito.
Y quiero salir.
Estabilidad. Normalidad.
Punto y seguido.