30 abr 2013

Lluita i resistència


Aquesta societat, per a variar, ha de tindre de tot. Tipus distints de personalitats, que, en alguns casos, només a primer ull, ja podem tenir una lleugera idea de com són.
Moltes d'elles lluiten pels seus drets cada dia, intentant cambiar aquesta societat, que arriba al punt de la degeneració màxima. Són les que es mereixen un futur millor, i no els que ens espera a milers i milers de persones... Defendre els seus llocs de treball, la seua família, les seues cases, inclús les pròpies vides. El "món" es queda quiet, sense res més que observar el declivi de tantíssimes persones que ja no saben per on tirar. La societat riu de nosaltres, però més els "senyors i senyores" de dalt. I no mereixem el que està passant. El "quiero y no puedo", ha de convertir-se en un vull i en un puc ben grans, per a poder ser escoltats per tothom.
Més de 6 milions d'aturs, i el presi dient que hi ha que tindre paciència... ¿Quina? Injustícies van, injustícies venen. Com la de tants que han sigut agredits per manifestar-se, un dret de llibertat que permet difondre la paraula, vagues pacífiques, ficant baralla d'on no hi és pot traure, criticant i maltractant a una pobre gent que l'únic que vol és un govern just, que lluite pels drets dels treballadors, emprenedor, solidari per a qui més el necessite, una democràcia justa (liderada per i per al poble, clarament).
L'ignorant, és qui es deixa dur pels de dalt, sense cap idea pròpia, només important-li la seua posició, i no baixar. Estar bé amb el que es té, podent ajudar als demés, però, per a què. Ell està content amb el seu estatus, el xicotet burgès, feliç amb els seus capitals, despreocupant-se del que succeix fora de la seua finestra, fumant-se, de mentres, un puret i bevent un whisky ben carregat, sense importar-li, ni una miqueta, el que per tantíssimes persones estàn lluitant cada dia, per portar un plat calent a la taula.
Lluitar contra l'ignorant, sabent, que en un futur no molt llunyà (esperem) podrem amb ells, el poble s'alçarà enfront dels opressors, i guanyarem la lluita. La mateixa que està costant a un cúmul important de persones les seues cases, els seus treballs, inclusive la pròpia vida. La nostra lluita no serà en va, estant cada dia més prop, però a la vegada tant lluny, d'un futur amb una digna democràcia, on el poble tinga la paraula; la paraula que, durant décades, ha estat silenciada per els de dalt. Ja és hora de que camvien les tornes, el poder és nostre.
"Pots ignorar la realitat, però no pots ignorar les conseqüències d'ignorar la realitat". 

21 mar 2013

Vells amics

Supuren les ferides del passat
Cada vegada fent-se més i més grans
En un sentiment llatent com el propi cor.

Vaig escollir aquest camí,
Per a poder trobar una nova identitat.
Però, pobre de mi, vaig trobar tot allò contrari.

El caos em va ajudar a organitzar les meus idees,
Mentre intentava fer-me a la idea, que tot això que
passarem, no tornaria a ocorrer.

On les esperances són en va, però ressonen
com arraps en una vella pissarra,
Plena d'històries complides i per complir.


                              "No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just"

10 feb 2013

Omnipresente

Mi única forma de desahogarme se está convirtiendo en un infierno. Ya ni me salen las palabras para expresar mis emociones; solo me aferro a los hechos, tranformándose, cada vez más, en un bucle de incertidumbres.
Ni las mejores palabras podrían hacerme creer en nada y en nadie, y menos si lo intentan demostrar. Me pone enferma que nadie intente nada, cuando el mundo se queda quieto, sin nada más que hacer que observar el declive de cientos y cientos de personas que ya no saben por donde tirar. La sociedad se ríe de nosotros, los políticos se ríen de nosotros, y no nos merecemos lo que nos está pasando.
¡Vasta ya!. Alguien tiene que dar el paso y enfrentarse a toda la mierda que nos echan encima cada día. Sea en la situación que sea.
Sé que esto no hará reaccionar a nadie, dudo que lo siga leyendo alguien, pero es la única manera que tengo de demostrar todo lo que siento, aunque no sea a la cara... Solo me conocen bien las palabras, y muchas veces ellas me fallan. Es un quiero y no puedo, y bien grande.

22 oct 2012

Escépticas dimensiones

La lúgubre habitación se abría ante su aura llena de ambrosía y placer. Una alma deseosa de arduas sombras que complacer se postraba en la cama, aquella fría y sobria cama.
Un alma que perteneció a una mente ninfómana y sin conciencia, placentera y deseosa; aún separándose del cuerpo tiene las mismas ganas de deseo carnal. Creía que maduraría, o simplemente, cambiaría su forma de ser, pero las sombras la buscan y ella no puede decir que no. Sigue sintiendo la misma debilidad que cuando era un cuerpo físico, ese punto flaco que hace decirle que sí, o no, dependiendo de las pasadas situaciones.
Siente esa obligación de satisfacer a los demás aunque ella no quiera, por el hecho de querer llegar a ser un alma mejor.
La lujuria le hizo ser un alma impregnada de sensaciones carnales, pero cuando hizo su transformación se arrepintió de ello, queriendo llegar a ser buena y piadosa para poder ascender del infierno al cielo.
Nunca se arrepentirá de su pasado, siendo su presente su propio futuro. Levantándose lentamente de la cama, se dirige hacia la mugrienta puerta de la habiación, encerrando allí sus pensamientos y volviendo a su presente.

7 oct 2012

En tiempo de los dulces suspiros

Tales fueron las palabras de las dos sombras. Al oír a aquellas almas heridas bajé la cabeza, y la tuve inclinada tanto tiempo que el Poeta me dijo:
-¿En qué piensas?
-¡Ah! -exclamé al contestarle-, ¡cuán dulces pensamientos, cuántos deseos los han conducido a este sitio doloroso!
Después me dirigí a ellos diciéndoles: 
-Francesca, tus palabras me hacen derramar tristes y compasivas lágrimas. Pero dime: en tiempo de los dulces suspiros, ¿cómo os permitió Amor conocer vuestros secretos deseos? 
Ella contestó: 
-No hay mayor dolor que acordarse del tiempo feliz en la miseria, y eso lo sabe bien tu Maestro. Pero si tienes tanto deseo de saber cuál fue el principal origen de nuestro amor, haré como el que habla y llora a la vez. Leíamos un día por pasatiempo las aventuras de Lanzarote y de qué modo cayó en las redes del amor; estábamos solos y sin abrigar sospecha alguna. Aquella lectura hizo que nuestros ojos se buscaran muchas veces y que palideciera nuestro semblante; mas un solo pasaje fue el que decidió de nosotros: cuando leímos que la deseada sonrisa de la amada fue interrumpida por el beso del amante, éste, que jamás se ha de separar de mí, me besó tembloroso en la boca. El libro y quien lo escribió fue para nosotros otro Galateo; aquel día ya no leímos más. 
Mientras que un alma decía esto, la otra lloraba de tal modo que yo, movido de compasión, desfallecí como si me muriera y caí como cae un cuerpo inanimado.