Melangies

Et trobe a faltar. No a tu.

A la teua ombra.

La teua olor.

Les teues carícies. 

El teu somriure.

Com ens donàvem la bona nit.

Com ens ajudàvem a superar els obstacles:

a resoldre els problemes.

A desfer el meu món i arreplegar-lo 

de les cendres.

Els llargs viatges amb la música a tota virolla.

Les xicotetes coses que ens feien grans.

Però el que més trobaré a faltar

serà el record.

Aquells que mai es podran recuperar,

ni tan sols als somnis. 

Éssers

Cafè i poesia.
Dolor i plaer.
Caminar sense rumb fixe.
Les estrelles a la foscor semblen gegants i,
tu i jo, xicotets.
A l'interior de les nostres ànimes sempre serem els valents;
els qui vencen les seues pors amb un parpelleig.
Paraules entrecreuades, persones que es troben.
Felicitat anticipant-se als sentiments.
No voler deixar-la anar.

I sempre esperar.

Lliure, amor

Deixa que t'agafe de la mà.
Deixa que t'ajude a emprendre el teu propi vol.
Deixa que tot allò que dus endins
fluïsca per l'espai i el temps infinits.

No tingues por; sigues lliure.
Deixa d'escoltar-te i avança.
No t'atures al lloc on et vares perdre.
Troba altra senda; un camí salvatge.

Guia't pels teus instints i no per tots els altres motius.
Fes-ho, sense demanar, sense pensar, sense preocupar-te,
sense obstacles, sols: fes-ho.
Per tu i per a tu.

Títol de l'entrada

Un somriure amb esperances
que no es vol veure trencat per cap circumstància.
Un final feliç com els contes de fades
que ens llegien els nostres pares de menuts,
on la fantasia es trasllada a la quotidianitat, al carrer:
on les fades són la gent que viu al món fent la màgia realitat.
Un lloc, un moment, un record... On es pare l'espai i el temps.

Estels

Ni tu i jo ho sabíem 

però estàvem allà, 

enfront de la mar amb l'arena tocant 

la nostra pell.

El sol s'amagava per a 

donar-li pas a la lluna. 

Ens observava amb tots els seus cràters

mentre ens miràvem.

No ho podíem negar: 

els nostres cors s'acceleraven 

al ritme de les ones 

trencant-se amb la costa. 

Érem xiquets i de sobte adults.

Les nostres ments es ficaven en blanc

i res ens podia aturar.

Però, la fi s'apropava. 

Teníem por per no tornar 

a trobar-nos, encara que al record

sempre romandríem

Recordar per seguir vius.