Ni tu i jo ho sabíem
però estàvem allà,
enfront de la mar amb l'arena tocant
la nostra pell.
El sol s'amagava per a
donar-li pas a la lluna.
Ens observava amb tots els seus cràters
mentre ens miràvem.
No ho podíem negar:
els nostres cors s'acceleraven
al ritme de les ones
trencant-se amb la costa.
Érem xiquets i de sobte adults.
Les nostres ments es ficaven en blanc
i res ens podia aturar.
Però, la fi s'apropava.
Teníem por per no tornar
a trobar-nos, encara que al record
sempre romandríem
Recordar per seguir vius.
No hay comentarios:
Publicar un comentario