13 abr 2018

Estels

Ni tu i jo ho sabíem 
però estàvem allà, 
enfront de la mar amb l'arena tocant 
la nostra pell.

El sol s'amagava per a 
donar-li pas a la lluna. 
Ens observava amb tots els seus cràters
mentre ens miràvem.

No ho podíem negar: 
els nostres cors s'acceleraven 
al ritme de les ones 
trencant-se amb la costa. 

Érem xiquets i de sobte adults.
Les nostres ments es ficaven en blanc
i res ens podia aturar.

Però, la fi s'apropava. 
Teníem por per no tornar 
a trobar-nos, encara que al record
sempre romandríem

Recordar per seguir vius.

No hay comentarios:

Publicar un comentario