Buscava la flama i
es va avançar l'arna.
No sabria dir qui es
va cremar abans:
jo, per sortir darrere d'ella,
o l'arna, per trobar-la
per casualitat.
La calor es tornava en gel.
L'estiu era l'Antàrtida on
tant desitjàvem arribar.
Els rajos de sol cremaven
la pell omplint-la de pigues,
les quals dibuixaven el laberint
més enrevessat.
El blau del cel es reflecteix als ulls
dels tendres esperançats.
Les espurnes no cremen,
tot es convertirà en gel i
l'Antàrtida ja és l'estiu.
Espurna i gel:
mai es desfan,
creixen junts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario