He plorat.
Per no dir mentides:
ho he fet durant molt de temps.
Comença a florir.
Reminiscències tancades amb clau,
on pensava que estaria fora de perill.
Perill per tornar a sentir, escoltar i viure.
Viure per pegar la volta i no tornar
a mirar enrere.
Plorar per por a no dir les paraules i
plorar per quedar-se amb els dubtes.
Ens agrada el risc, el que és palpable, carnal,
que es puga sentir, sobretot, amb el cos.
Però, i el cor?
On està? L'hem perdut? Mai l'hem trobat?
El vàrem tindre a les mans i el deixarem escapar?
El tornarem a agafar i, aquesta vegada, no el soltarem?
L'intocable, el que és sincer, allò que
ens faria grans.
Sols falta el cor,
i jo sola no el puc trobar.
I tampoc sé si es tornarà a trencar,
o seguirà intacte,
amb les seues cicatrius.
"Encara tens la pell mig del sol,
mig de la lluna".
