Arran la fosca mar

No tot comença com acaba: tan sols és un breu fragment extret del subconscient d'un ànima perduda en un gran lloc artificial de pensaments oblidats. Allà on estiga aquell fragment, estarà la nostàlgia amagada de tots els amants vençuts pel rancor i per la por de perdre la seua meitat. 

No obstant això, mai perdrà l'últim alè d'esperança que queda al seu voltant, inundant el seu cos amb ferides convertides en doloroses punyalades, fetes pels mals moments i rencors que evadiren, un dia, tants sentiments de colp.

Va costar mantenir el bon rumb del qual abans no en tenia. Un rumb ple d'obstacles, peró amb una clara i nítida llum al final del túnel. 

No tots els finals són com els contes de fades que ens contaven quan érem menuts. La realitat juga un bon paper en la construcció de tots els desenllaços que existeixen, encara que sempre hi està la mateixa llum; la llum la qual ens mostra els diferents tipus d'eixides i de decisions que pots prendre en la teua existència. 

No totes les opcions han de tenir un mar de distància. Sempre sols agafar el camí més fàcil per a estalviar-te males experiències, però, pot ser, que siga el camí més llarg el que et repte amb el teu subconscient per a què el fragment perdut trobe el seu lloc al trencaclosques. 

Al cap i a la fi es tracta d'això, d'unir peces per a modelar un futur millor. 

Oposats a la resistència

Predestinats al desastre, per això naixem i morim. Abraçar sentiments tan forts i latents com el propi subconscient és un gran esforç com per a mantenir-lo; veure tots els dies de la teua existència parelles que tenen un rubor especial als ulls, que quan es miren l'un a l'altre saben perfectament el que estan pensant, et fa replantejar la teua estima cap als altres, però sobretot cap a la pròpia.
No tots estem ací per a trobar la nostra mitat; tal volta estem ací per a tindre alguna mena de ressò en el petit cor d'un ànima noble i valenta, que ens recorde per tot el que hem fet bé i malament.
Amb idees suïcides, pròpiament dites, aprens de la soledat que et rodeja i pots descobrir llocs del teu pensament, inhòspits inclús per a tu mateix. Tantes oportunitats que dóna aquesta vida, que pareix que es burle de nosaltres, amb el seu sentit de la paraula destí.
Tal volta la persona de la teua vida està al costat teu i no ho saps... O simplement, no existeix.

In heaven

Allí yacía Oceane, encima de aquella roca húmera al lado del puerto. Un lugar tranquilo, donde solo se oía el sonido de las gaviotas y el rubor de las grandes y majestuosas olas. El viento ondeaba su largo y negro cabello, mientras que una ligera brisa pudo facilitarme su dulce aroma. Oceane se giró hacía mí, saltó de la roca de un brinco y vino corriendo, abrazándome con tal fuerza que me tiró al suelo. Noté, a parte de la humedad del lugar, una gota recorriéndome la espalda. No le di importancia hasta que me miró a los ojos... Sus cristalinos ojos estaban bañados en lágrimas. Volvió a abrazarme, cuando de repente sus suaves labios se dirigían hacia mi oído, susurrando un efímero "adiós". Ahora era yo, mis lágrimas caían en su frágil cuello, desaciéndonos en mil y un pedazos.
Me dio un beso y corrió hacia el mar, donde pertenece. Las olas borraban aquellas huellas dibujadas simetricamente en la arena, nada más dejando en mi ropa aquel dulce olor a fresa. Día tras día iba a aquel lugar, con la vana esperanza de volver a verla aunque fuera por última vez.

Silenci

                                                            "E no us penseu que parle gens en somnis..."

Ens demanen silenci, quan ens queden encara
tantes coses per dir - "a dormir, a callar" -,
cara els dies futurs, una amarga memòria
de sang pels escalons, de vidres en la boca,
una música sola que ningú no escoltava
arrossegant-se, trista, per damunt les estores,
un animal de música, allargassant-se, prim,
des del començament de la mort en la terra
i creuant, un per un, tots els túnels dels segles
amb una bruta fam de claredat, només.
Ens demanen silenci. Els prohòmens mediten.
Creuaven piament les mans sobre el melic,
ofegaven un rot, aclucaven els ulls.
Oh, les eternitats de J. R. J.!
El món està ben fet. A callar tot el món.
A dormir tot el món. El món està ben fet.
¿Què més ens podeu dâ en altra vida? Amén.
Els versets eucarístics de Bertran Oriola.

                              Vicent Andrés Estellés

Discrepàncies

La indiferència que em corromp desde fa uns quants dies és, relativament, insuperable. Entre "pitos i flautes", m'he adonat que no tot en aquesta vida és important, bé, en distints graus.
Deuria estar estudiant, llegint, o fent alguna cosa productiva amb la meua vida, i sobretot avui, que fa una bona vesprada. Ixir per ahí, soles, a donar una volta i desconnectar de tot el que gira al voltant del meu preciós cap... No és bo tindre la sensació de que sempre parles amb les pareds, així doncs, parle soles.
Locura màxima, però no, simplement és el meu subconscient que no fa més que dir i dir tonteries, fins ell està fart de mi. Vomitar el primer que se em ve pel pensament, buah, si començara no acabaria avui, i vull fer una miqueta de vida social, encara que no em vinga de gust.
En fi, escriure amb una banda sonora tan meravellosa com música tradicional finesa, ja és el summum. No m'enrecorde si se doblava la m o no, és igual. Qui llegeixca açò m'antendrà, o no. Haurà d'estar més mal del perol... La tarara si, la tarara no, la tarara mare que la balle jo.
Totes les situacions se me'n van de les mans, però, per què? Què he fet malament? Si sóc un cel de xiqueta. Merda, ara m'ha donat per escoltar coses bakales; definitivament, no estic bé del cap.
Si vos dic la veritat, és la cosa més extranya que he escrit desde fa un fum, sense exagerar. No té ni cap ni peus, però, al cap i a la fi, res en té, oi?