Sempre tinc les mans fredes.
La primavera surt descongelant
tot el que l'hivern havia parat.
La vida torna, a poc a poc, a piular
com els ocells a la matinada.
Excepte les meues mans.
Costa liar-se una cigarreta.
Costa lligar-se els cordons.
Costa obrir la finestra per
observar els rajos de sol.
Ni la tassa de café més calenta
les pot calfar.
Energia. No em quedaven forces.
Per somriure.
Per somiar.
Per lluitar.
Per això sempre tinc les
mans fredes.
Cremar-ho tot i, amb la flama
més ardent, tornar a tindre-les calentes.
He après a mirar en altres direccions.
He après a escoltar-me a mi
abans que als altres.
He après a confiar un poc més.
No tots els camins són d'or i no
sempre tindré les mans fredes.
