Condicional

Deuria.

Deuria esperar el teu missatge.

Deuria preguntar-te com estàs. 

Deuria preocupar-me per coses

que mai han fet per mi. 

Deuria mirar enrere per 

descobrir la veritat del present. 

Hauria de ser pedra per 

poder trobar l'abisme. 

Hauria de ser espill i poder-hi

reflectir la veritable puresa. 

Hauria de ser mur per ser enderrocat 

amb el mínim sospir. 

Hauria de ser estrella per ser contemplada. 

Hauria de ser Lluna i sentir-me

lloada per les bruixes. 

Hauria de ser tot i alhora també.

Tots deuríem, de tant en tant. 

Com fondre la neu

Sospirar.

Les papallones de l'estómac 

desapareixen com la pols del cor.

Les aranyes fan i desfan les 

teranyines quan ningú les veu.

Et deixen caure, però també

saben arreplegar-te quan sols hi ha foscor. 

Els esquelets ballen al so

de l'aigua, iniciant un ritual perquè

no deixe de ploure i purifique. 

El Sol treu el cap tímidament 

i s'amaga amb força:

es refugia darrere dels núvols

per a no fer-se mal. 

El control no és una opció.

El caos es desarrela 

en un món ambiciós. 

L'ordre establert es trenca.

El convencional és la normalitat

de què tots volem fugir.

No pot acabar, prompte.

Els vestigis romanen encara que

no s'hagen vist a la distància. 

Mantenir i mantenir-te.

La impaciència pel desconeixement 

dels pròxims passos. 

Avança com un caragol i

voldria fer-ho com un linx.

Ment en blanc,

colors infinits al cor.

La neu es fon al punt més gelat. 

Aspre cotompel

Aquell nus a la gola.

Totes les mentides que pareixien 

somnis fets de cotó-en-pèl.

Des del principi els seus ulls

romanien estàtics, sense cap mena

de visió cap a l'horitzó. 

Els satèl·lits s'aliaven 

amb les estrelles més llunyanes. 

Obscurs els dies i clares les nits.

La Lluna brillava més que el Sol.

Els núvols rodejaven aquells

cossos celestes per protegir-los

l'un de l'altre. 

Els ulls començaven a moure's

al ritme d'una llarga pluja:

àcida, encara que dolça a la seua manera. 

La donzella de gel

El gel és el meu amic,

encara que després no 

sé com es trenca. 

Potser serà una il·lusió, 

o el conjunt d'unes al·legories 

que mai arribarem a comprendre.

És aquest el significat del gel?

Contemplar al buit

sense cap resposta. 

Instants que es fonen 

sense cap mena de sentit.

Paraules que se'n van i mai tornen.

El gel és deixar-ho a mitges. 

El gel és la sensació de melangia.

El gel és qui soc i em sent. 

Es fondrà?

Sent

Ho sent

Són les paraules que sempre

ressonen al meu cap. 

Sent els bàtecs del meu cor

accelerant-se per desitjos.

Sent als meus sentiments parlar

quan creuen que estan a soles.

Sent les voltes que he intentat 

reparar el que ja estava trencat.

Sent que sempre perd i no puc recuperar,

ni un poc, 

del que vaig aconseguir.

Sent que tot se'n va i s'allunya

sense donar mai explicacions. 

Ho sent tot, 

encara que parega de pedra.

Seguiré sentint-ho tot, 

mentre ningú em vela.