Aspre cotompel

Aquell nus a la gola.

Totes les mentides que pareixien 

somnis fets de cotó-en-pèl.

Des del principi els seus ulls

romanien estàtics, sense cap mena

de visió cap a l'horitzó. 

Els satèl·lits s'aliaven 

amb les estrelles més llunyanes. 

Obscurs els dies i clares les nits.

La Lluna brillava més que el Sol.

Els núvols rodejaven aquells

cossos celestes per protegir-los

l'un de l'altre. 

Els ulls començaven a moure's

al ritme d'una llarga pluja:

àcida, encara que dolça a la seua manera. 

La donzella de gel

El gel és el meu amic,

encara que després no 

sé com es trenca. 

Potser serà una il·lusió, 

o el conjunt d'unes al·legories 

que mai arribarem a comprendre.

És aquest el significat del gel?

Contemplar al buit

sense cap resposta. 

Instants que es fonen 

sense cap mena de sentit.

Paraules que se'n van i mai tornen.

El gel és deixar-ho a mitges. 

El gel és la sensació de melangia.

El gel és qui soc i em sent. 

Es fondrà?

Sent

Ho sent

Són les paraules que sempre

ressonen al meu cap. 

Sent els bàtecs del meu cor

accelerant-se per desitjos.

Sent als meus sentiments parlar

quan creuen que estan a soles.

Sent les voltes que he intentat 

reparar el que ja estava trencat.

Sent que sempre perd i no puc recuperar,

ni un poc, 

del que vaig aconseguir.

Sent que tot se'n va i s'allunya

sense donar mai explicacions. 

Ho sent tot, 

encara que parega de pedra.

Seguiré sentint-ho tot, 

mentre ningú em vela. 

T'apostrofe

La guitarra sona al fons.

Els dits suren lents com el vent

ballant amb les flors d'aquell camp.

Pocs segons després, una tendra i esquinçada

veu comença a articular les notes

que parlen de tots els somnis.

Ambdues melodies es fonen amb

una sola per esperar a 

l'atmosfera perfecta.

Síntesi entre dos mons: 

els dits creen el so que la veu

no pot sentir i la veu articula

l'harmonia de les lletres més perfectes. 

S'apostrofen l'un amb l'altre.

S'apostrofaven molt abans 

d'haver-se conegut.

S'apostrofarien si mai hagueren 

coincidit per l'enrevessat camí.

S'apostrofaran per sempre o 

deixaran de fer-ho?

Mentrestant, els dits deixen, lentament,

de tocar les cordes.

La veu es queda sense aire mentre

s'apaguen les llums.

S'escolten aplaudiments al fons.

Es miren i somriuen, mentre el

pressent els contempla indecisos.

Quin pas és el següent? 

Hi haurà respostes per a

tantes preguntes? 

"Ben al fons el cos recorda: encara tens

la pell mig del sol, mig de la lluna".

Volves per la finestra

El temps del fred.

L'allar es pren amb les branques

seques de l'arbre caducifoli.

Agafa el llibre del seu costat

i llegeix, enrevessada entre

les seues pàgines. 

Aixeca la mirada amb un sospir,

cap a la finestra.

La fosca llum il·lumina

el solitari carrer.

Els fanals esperen 

al desert d'ombres noctàmbules. 

Torna a aixecar la mirada

per la finestra: volves de neu

comencen a caure.

De sobre, l'envaeix l'enyorança.

La calidesa brolla del cor i,

aquest, la carrega per tot

el seu cos.

Mentre enyora, el café es gela.