La guitarra sona al fons.
Els dits suren lents com el vent
ballant amb les flors d'aquell camp.
Pocs segons després, una tendra i esquinçada
veu comença a articular les notes
que parlen de tots els somnis.
Ambdues melodies es fonen amb
una sola per esperar a
l'atmosfera perfecta.
Síntesi entre dos mons:
els dits creen el so que la veu
no pot sentir i la veu articula
l'harmonia de les lletres més perfectes.
S'apostrofen l'un amb l'altre.
S'apostrofaven molt abans
d'haver-se conegut.
S'apostrofarien si mai hagueren
coincidit per l'enrevessat camí.
S'apostrofaran per sempre o
deixaran de fer-ho?
Mentrestant, els dits deixen, lentament,
de tocar les cordes.
La veu es queda sense aire mentre
s'apaguen les llums.
S'escolten aplaudiments al fons.
Es miren i somriuen, mentre el
pressent els contempla indecisos.
Quin pas és el següent?
Hi haurà respostes per a
tantes preguntes?
"Ben al fons el cos recorda: encara tens
la pell mig del sol, mig de la lluna".
