Sent

Ho sent

Són les paraules que sempre

ressonen al meu cap. 

Sent els bàtecs del meu cor

accelerant-se per desitjos.

Sent als meus sentiments parlar

quan creuen que estan a soles.

Sent les voltes que he intentat 

reparar el que ja estava trencat.

Sent que sempre perd i no puc recuperar,

ni un poc, 

del que vaig aconseguir.

Sent que tot se'n va i s'allunya

sense donar mai explicacions. 

Ho sent tot, 

encara que parega de pedra.

Seguiré sentint-ho tot, 

mentre ningú em vela. 

T'apostrofe

La guitarra sona al fons.

Els dits suren lents com el vent

ballant amb les flors d'aquell camp.

Pocs segons després, una tendra i esquinçada

veu comença a articular les notes

que parlen de tots els somnis.

Ambdues melodies es fonen amb

una sola per esperar a 

l'atmosfera perfecta.

Síntesi entre dos mons: 

els dits creen el so que la veu

no pot sentir i la veu articula

l'harmonia de les lletres més perfectes. 

S'apostrofen l'un amb l'altre.

S'apostrofaven molt abans 

d'haver-se conegut.

S'apostrofarien si mai hagueren 

coincidit per l'enrevessat camí.

S'apostrofaran per sempre o 

deixaran de fer-ho?

Mentrestant, els dits deixen, lentament,

de tocar les cordes.

La veu es queda sense aire mentre

s'apaguen les llums.

S'escolten aplaudiments al fons.

Es miren i somriuen, mentre el

pressent els contempla indecisos.

Quin pas és el següent? 

Hi haurà respostes per a

tantes preguntes? 

"Ben al fons el cos recorda: encara tens

la pell mig del sol, mig de la lluna".

Volves per la finestra

El temps del fred.

L'allar es pren amb les branques

seques de l'arbre caducifoli.

Agafa el llibre del seu costat

i llegeix, enrevessada entre

les seues pàgines. 

Aixeca la mirada amb un sospir,

cap a la finestra.

La fosca llum il·lumina

el solitari carrer.

Els fanals esperen 

al desert d'ombres noctàmbules. 

Torna a aixecar la mirada

per la finestra: volves de neu

comencen a caure.

De sobre, l'envaeix l'enyorança.

La calidesa brolla del cor i,

aquest, la carrega per tot

el seu cos.

Mentre enyora, el café es gela. 

Ja no fas mal

Ja no fas mal,

encara que la teua ombra

no està d'acord. 

El buit el deixares a 

la cara oculta de la Lluna.

Aquella que miràvem

quan ningú ho feia.

Aquella a la que els llops udolaven

cada volta que arribaves.

L'ombra es fa gran i fosca.

Ha perdut l'eixida, i l'altra

cara plora perquè no et troba.

Inexplicables suburbis d'ànimes

plenes de rancor.

El què ens va trencar en mil

trossos per no poder tornar a unir-nos. 

Connecta('m)

El vent s'emporta la pols 

que vàrem ser.

El vent recull les paraules

perdudes per la teua veu.

El vent bressola les

nostres galtes enrojolades.

Les parades d'aquell tren

es difuminen amb l'horitzó

mentre es miraven. 

Els dubtes emboiraven les

xicotetes mentides que

havien estat dites.

Les cosquerelles brollaven 

per tot el cos. 

Cossos connectats per la por.

Cossos connectats pel vent.

Cossos connectats per

les seues pròpies ànimes. 

Es volien prop,

però no l'un amb l'altre.