És com si parlar en primera persona
cada volta fora més fàcil.
És com si viure de somnis fora
una promesa incomplerta.
És com esperar perquè tot
continue igual.
És com existir en el mateix
espai i temps.
És com ignorar el què
ja està escrit.
És com aquell càlid sentiment
que s'escapa cada vegada més ràpid.
És com quan pensava que cap
persona podria estimar-me el
suficient com per a quedar-se
un poc més.
