He aprés que casa no és un lloc:
és un sentiment.
Però no quan sents que no
pertanys al món.
Quan més buida estic,
més vulnerable em sent.
Quan més intente obrir-me,
hi ha alguna cosa que em frena
de sobte i em tanca amb clau:
una clau que sempre perc quan
intente obrir el pany de nou.
Bloquejada per fosques fantasies.
Tantes emocions negatives.
L'obscuritat estava consumint
la seua ànima.
Cansada de no saber
com eixir del pou.
Cansada de donar explicacions.
Cansada de creure que tinc la
solució i sols trobe més fang.
Abans era més fàcil?
Ara? No sé què dir.
I, després? Arribarà alguna volta?
No hay comentarios:
Publicar un comentario