21 dic 2020
La pau i la fada
13 dic 2020
Ulls de fada
4 dic 2020
Quan cau la llum
2 dic 2020
Potser la pols
25 nov 2020
B(v)elles cicatrius
22 nov 2020
Tendresa
16 nov 2020
Corre, Lliure
15 nov 2020
Somnis de vidre
5 nov 2020
Mai s'espera
1 nov 2020
Creia que era forta
28 oct 2020
Buida foscor
23 oct 2020
L'escala a l'olivera
19 oct 2020
Invenció
10 oct 2020
Abatiment
Penses: "tant de bo fóra tot
4 oct 2020
Sense destí
30 sept 2020
Sagaç
24 sept 2020
Magatzem
22 sept 2020
Transició
18 sept 2020
Sols escric
14 sept 2020
Cor(s)
13 sept 2020
La por
8 sept 2020
Boreal
31 ago 2020
Façana
26 ago 2020
Nòria
Allà roman, en l'entrada del parc d'atraccions pagant la seua entrada per a poder gaudir d'una vetlada de soledat. Puja a algunes de les atraccions i es deixa la seua preferida per al final, la nòria. Ella sola, envoltada per centenars de persones, es posa els cascos per a escoltar la seua deliciosa música. Hi ha prou cua però espera pacientment.
Un dia ennuvolat entre altres, sense que amenace la pluja: només uns xicotets núvols grisos que, per sort, desprenen algunes gotes d'aigua. Mira cap amunt, contemplant-la, a una màquina tan gegantesca i bella donant lentes voltes observant els seus voltants intentant esquinçar el cel grisenc. Unes quantes cabines sent subjectades per barres de metall, deixant-les a la sort del vent.
Va arribar el seu torn. Pujava sola, com sempre. Li agradava somiar mentre contemplava la vida passar. S'assenta mentre la nòria comença a rodar. Mira per la finestra de la cabina a la gent, tan xicoteta, semblant brins de pols. Deixa de contemplar el sòl i mira cap amunt. Es queda estancada sense saber que pensar o com actuar.
S'acaba el seu viatge i la seua estada al parc, la seua atracció preferida sempre la deixa per al final. Agafa la seua bici aparcada fora i marxa esperant alguna cosa que mai aconseguirà.
22 ago 2020
Èreb
17 ago 2020
Naturalitat intrínseca
9 ago 2020
Ximpleria
La forta pluja no cessava. Va tirar el seu cigar i va córrer cap al portal més pròxim. Amb la influència dels seus pensaments, va començar a escriure un esborrany. Les gotes de pluja disminuïen a poc a poc i, alhora, començava a clarejar-se el cel i eixir el sol. Sense entendre el perquè seguia allí, escrivint aquell esborrany.
Sempre pensava en el futur: bastant inhòspit. Es va quedar pensant per a si mateix mentre veia la gent passar. Amb una mirada bastant despistada només feia cas a la seua ment i a res més. Es va posar al capdavant caminant el més ràpid possible apartant l'aldarull de gent que es trobava pel camí.
Finalment va perdre el rastre. Comprendria que tot seria diferent: tan diferent, que ni fins i tot pensava que sorgiria així. Era difícil d'aconseguir. Però mai es rendiria. Intentarà buscar sense pensar en el destí.
5 ago 2020
Galerna
Vent, emporta't el meu ser.
Que vinga l'huracà i ho arrase tot.
Tempestat, alça les aigües.
Cada vegada t'acostes més a mi, vull volar lliure.
Porta'm amb tu, on existisquen possibilitats,
on siga afortunada i no aclaparada en melangia.
Per favor, porta'm ara, tot de mi, amb tu.
2 ago 2020
Abraçar el caos
22 jul 2020
(S)àvia
després de tants anys,
la teua màgia s'està apagant.
Cos i ànima s'esvaeixen mentre,
inconscient, ens dius adéu amb
les teues últimes forces.
Inspirant, sempre, a les generacions
que et precedeixen.
Orgull i admiració, sentim el cel
que et mereixes al teu costat.
Que vinga la pluja,
que vinga la tempesta,
que vinga la calma,
que vinga la llum,
que vinga la pau.
Totes les gràcies del món mai
hi seran suficients.
Les vides que has criat i
t'has trobat pel camí. Glòries.
Glòries presents i agraïdes per
haver-ho donat tot.
Sempre amb nosaltres,
nosaltres sempre amb tu.
Totes les formes verbals no són suficients
per dir quant t'estime.
Sàvia, àvia: iaia.
18 jul 2020
Fragmentar
16 jul 2020
Arribar
Tornar per no oblidar.
Oblidar per seguir endavant.
Allà pel 2011.
22 jun 2020
Fades sense màgia
comença a donar-li voltes a mil i una coses.
Es bloqueja i no para de plorar.
Plora perquè no pot fer altra cosa,
plora sense que ningú puga escoltar-la
No sap el motiu pel qual plora.
S'imaginava un de conte de fades,
però sempre retrocedeix en el moment en què tot va bé
i s'estanca sense veure la llum,
veient la foscor de les seues esgarrades emocions
sense saber s'hi són reals o no.
Tot és un camí llarg sense mirades al capdavant:
tot és un bucle.
Allà pel 2012.
18 jun 2020
Finestra
12 jun 2020
Escrit
S'esgoten les idees per a escriure.
Amb tot el que ens envolta, amb les seues
infinites possibilitats, sent que no puc treure
l'ànima de cap de les coses.
Però, a l'hora d'afrontar la realitat,
el cor i l'ànima no poden sintonitzar
i entren en curtcircuit:
constant i amb manca d'entusiasme.
Ferides tancades de les quals no rep cap inspiració.
Encara que, no és millor que romanguen així?
Sols m'envolten dubtes.
5 jun 2020
Punt volat
potser va ser el millor acompliment.
Volar cap als núvols per formar part de la pluja.
Boires tan buidades que deixen delimitar l'horitzó.
Vols que descendeixen en forma de quimera.
Punts que sempre es mantenen en estat
de suspensió i no tenen cap final.
Llegendes carents de tradició i fantasia.
Cúmuls que s'aglomeren i fan incapaç la llibertat.
Cadenes amb autodestrucció:
antics lligams trencats per nous desitjos.
31 may 2020
Assossec
Curtes com les pluges d'estiu però
eixordadores com els llamps i trons
que les precedeixen.
Inanimades fins que, de sobte,
t'esbocinen fins a les ungles.
Curtes, com l'abraçada que estufarra la pell
i se'n va sense dir adéu.
27 may 2020
Capgirar
Els besos i abraçades passaran a ser simples sospirs.
Llunyanes reminiscències.
Les relacions, tal com les coneixíem, pegaran un gir.
Anirem amb més cura, vigilant tot el nostre voltant
per sentir-nos més segurs.
Tota una societat de cap i volta.
Individus en constant evolució amb l'ecosistema.
Convertir-nos en éssers més empàtics.
La fugacitat es veurà truncada pel nostre propi cap.
La metamorfosi es farà més latent i el moment
arribarà per tothom.
Vides noves i nous vincles.
Després de tot, hem començat a surar l'abisme i,
de moment, l'estabilitat preval en contra de la incertesa.
22 may 2020
Bategar
Mai hi ha hagut una meitat:
blanc o negre.
No veiem que el món podia ser
de molts colors amb infinites
possibilitats.
Casualitats inesgotables, com
l'amor que déiem que hi havia
entre nosaltres.
Potser acabara per donar pas a millors trajectes.
Déiem que ens menjaríem el món,
encara que estiguera en la nostra contra.
Hem d'aprendre a establir el nostre camí.
Junts érem maquinària perfecta i,
per separat, som invencibles.
Cadascú amb el seu propi vol.
Cadascú lluitant pel que creu.
Cadascú, lliure, com sempre hi hem volgut ser.
16 may 2020
El·lipse
em diu que he de mirar més enllà:
no enfonsar-me.
La teoria és fàcil;
la pràctica és, més bé, enrevessada.
A poc a poc aprenc a eixir del pou
i veure el món.
La foscor ja no és acceptable i
la realitat cada volta és més màgica.
Encara que mire cap al futur,
sempre veig el passat més viu i segur que mai.
Sabia qui era aleshores i ara,
inclús quan estic escrivint aquestes línies,
no ho tinc gens clar.
Papallones a l'estómac i no al moment adequat.
Cap i cor no tan clars com l'aigua.
6 may 2020
Lletres
servirà per a això.
Poder crear el que et convinga
amb l'ajuda d'un bolígraf.
Nous universos, novel·les i poemes.
Realitats difuses que cobren sentit,
tot per culpa de les lletres.
Unir per crear i no per destruir.
Elegància amb moviments hipnòtics
pel moviment de la mà arrossegant la ploma.
Allò abstracte es reflecta.
4 may 2020
Fugaç
Vares vindre de sobte
i et vares anar igual.
Possiblement ens recordem
en la nostra ment.
Ens prenem una cervesa:
el món gira.
Les rialles es converteixen en plor i,
aquest, en buit.
No existirem mai més.
S'acomiadem mentre contemple
com desapareixes.
Despertem del somni.
30 abr 2020
Caducifoli
el qual està ple de vida a la primavera però que,
en arribar la tardor,
mor lentament, consumint-se.
Les seues fulles lleument balancejades
pel vent, bressen el cel qual huracà.
Cada fulla un anhel i, així,
fins que el trist arbre es quede sense.
Escampades pel sòl, desitjant resoldre un trencaclosques
què no va ser capaç de desxifrar.
I ahí roman, nu, sense ningú que li protegisca
de la destructiva mare natura.
Sap que a la primavera serà el mateix,
o potser no.
El temps serà la sentència.
28 abr 2020
Buit
observant mentre em deies adéu.
La teua ombra s'allunyava amb tu,
deixant en l'aire algunes lleus partícules
de la teua peculiar aroma.
No crec que tornem a veure'ns,
però el teu record estarà sempre amb mi,
en un lloc especial del meu rebuscat pensament.
Seguiràs ací, vulga o no,
fins i tot havent-te anat.
Amb la subtil harmonia de la teua veu,
murmurant-me a cau d'orella una altra volta...
Impregnant els ulls amb llàgrimes lliscant-se
pel seu rostre pàl·lid i groguenc.
Cridant tan fort com milers d'ocells,
perquè aquell crit acabe en un llunyà murmuri
i un nou alé.
(Allà pel 2010)
27 abr 2020
Ingènues ombres
14 abr 2020
Saturn
Absències convertides en espirals.
Suburbis plens sense estar-ho.
Ressuscitar per tornar a dormir:
un malson que mai s'acaba.
Cercles que no troben la seua fi.
Anells que guarden promeses.
Il·lusions de paper transformades
en foscor.
La llum encara no es vol arriscar
a surar l'abisme.
La profunditat sembla el millor refugi.
Ens trobarem a Saturn.
27 mar 2020
Estació
Les copes de vi continuen ballant a les mans.
Els pardals piulen més que mai.
Els carrers, solitaris, ballen al ritme del vent.
Trobem a faltar el sol.
Trobem a faltar la vida de carrer:
estar amb els amics.
Trobem a faltar els besos i abraçades.
Ha vingut la primavera.
21 mar 2020
Confinament
El temps passa lent.
El contacte humà es limita a la tecnologia.
Eixir al balcó, pujar a la terrassa,
mirar a través de la finestra
com un poble s'ha transformat en desert.
Ruïnes que sols agafen pols.
Aquarel·les que banyen de colors l'estació afligida.
Aplaudiments que ressonen als carrers deshabitats.
Copes de vi que ballen a les mans.
Rituals imaginaris il·lustrats al paper.
Costums esporàdiques que es tornen rutina.
I, així, fins que vinga la llum i ens diga
que tot va a eixir bé.
Temps confusos i confoses pregàries.