In heaven

Allí yacía Oceane, encima de aquella roca húmera al lado del puerto. Un lugar tranquilo, donde solo se oía el sonido de las gaviotas y el rubor de las grandes y majestuosas olas. El viento ondeaba su largo y negro cabello, mientras que una ligera brisa pudo facilitarme su dulce aroma. Oceane se giró hacía mí, saltó de la roca de un brinco y vino corriendo, abrazándome con tal fuerza que me tiró al suelo. Noté, a parte de la humedad del lugar, una gota recorriéndome la espalda. No le di importancia hasta que me miró a los ojos... Sus cristalinos ojos estaban bañados en lágrimas. Volvió a abrazarme, cuando de repente sus suaves labios se dirigían hacia mi oído, susurrando un efímero "adiós". Ahora era yo, mis lágrimas caían en su frágil cuello, desaciéndonos en mil y un pedazos.
Me dio un beso y corrió hacia el mar, donde pertenece. Las olas borraban aquellas huellas dibujadas simetricamente en la arena, nada más dejando en mi ropa aquel dulce olor a fresa. Día tras día iba a aquel lugar, con la vana esperanza de volver a verla aunque fuera por última vez.

Silenci

                                                            "E no us penseu que parle gens en somnis..."

Ens demanen silenci, quan ens queden encara
tantes coses per dir - "a dormir, a callar" -,
cara els dies futurs, una amarga memòria
de sang pels escalons, de vidres en la boca,
una música sola que ningú no escoltava
arrossegant-se, trista, per damunt les estores,
un animal de música, allargassant-se, prim,
des del començament de la mort en la terra
i creuant, un per un, tots els túnels dels segles
amb una bruta fam de claredat, només.
Ens demanen silenci. Els prohòmens mediten.
Creuaven piament les mans sobre el melic,
ofegaven un rot, aclucaven els ulls.
Oh, les eternitats de J. R. J.!
El món està ben fet. A callar tot el món.
A dormir tot el món. El món està ben fet.
¿Què més ens podeu dâ en altra vida? Amén.
Els versets eucarístics de Bertran Oriola.

                              Vicent Andrés Estellés

Discrepàncies

La indiferència que em corromp desde fa uns quants dies és, relativament, insuperable. Entre "pitos i flautes", m'he adonat que no tot en aquesta vida és important, bé, en distints graus.
Deuria estar estudiant, llegint, o fent alguna cosa productiva amb la meua vida, i sobretot avui, que fa una bona vesprada. Ixir per ahí, soles, a donar una volta i desconnectar de tot el que gira al voltant del meu preciós cap... No és bo tindre la sensació de que sempre parles amb les pareds, així doncs, parle soles.
Locura màxima, però no, simplement és el meu subconscient que no fa més que dir i dir tonteries, fins ell està fart de mi. Vomitar el primer que se em ve pel pensament, buah, si començara no acabaria avui, i vull fer una miqueta de vida social, encara que no em vinga de gust.
En fi, escriure amb una banda sonora tan meravellosa com música tradicional finesa, ja és el summum. No m'enrecorde si se doblava la m o no, és igual. Qui llegeixca açò m'antendrà, o no. Haurà d'estar més mal del perol... La tarara si, la tarara no, la tarara mare que la balle jo.
Totes les situacions se me'n van de les mans, però, per què? Què he fet malament? Si sóc un cel de xiqueta. Merda, ara m'ha donat per escoltar coses bakales; definitivament, no estic bé del cap.
Si vos dic la veritat, és la cosa més extranya que he escrit desde fa un fum, sense exagerar. No té ni cap ni peus, però, al cap i a la fi, res en té, oi?

Lluita i resistència

Aquesta societat, per a variar, ha de tindre de tot. Tipus distints de personalitats, que, en alguns casos, només a primer ull, ja podem tenir una lleugera idea de com són.

Moltes d'elles lluiten pels seus drets cada dia, intentant cambiar aquesta societat, que arriba al punt de la degeneració màxima. Són les que es mereixen un futur millor, i no els que ens espera a milers i milers de persones... Defendre els seus llocs de treball, la seua família, les seues cases, inclús les pròpies vides. El "món" es queda quiet, sense res més que observar el declivi de tantíssimes persones que ja no saben per on tirar. La societat riu de nosaltres, però més els "senyors i senyores" de dalt. I no mereixem el que està passant. El "quiero y no puedo", ha de convertir-se en un vull i en un puc ben grans, per a poder ser escoltats per tothom.

Més de 6 milions d'aturs, i el presi dient que hi ha que tindre paciència... ¿Quina? Injustícies van, injustícies venen. Com la de tants que han sigut agredits per manifestar-se, un dret de llibertat que permet difondre la paraula, vagues pacífiques, ficant baralla d'on no hi és pot traure, criticant i maltractant a una pobre gent que l'únic que vol és un govern just, que lluite pels drets dels treballadors, emprenedor, solidari per a qui més el necessite, una democràcia justa (liderada per i per al poble, clarament).

L'ignorant, és qui es deixa dur pels de dalt, sense cap idea pròpia, només important-li la seua posició, i no baixar. Estar bé amb el que es té, podent ajudar als demés, però, per a què. Ell està content amb el seu estatus, el xicotet burgès, feliç amb els seus capitals, despreocupant-se del que succeix fora de la seua finestra, fumant-se, de mentres, un puret i bevent un whisky ben carregat, sense importar-li, ni una miqueta, el que per tantíssimes persones estàn lluitant cada dia, per portar un plat calent a la taula.

Lluitar contra l'ignorant, sabent, que en un futur no molt llunyà (esperem) podrem amb ells, el poble s'alçarà enfront dels opressors, i guanyarem la lluita. La mateixa que està costant a un cúmul important de persones les seues cases, els seus treballs, inclusive la pròpia vida. La nostra lluita no serà en va, estant cada dia més prop, però a la vegada tant lluny, d'un futur amb una digna democràcia, on el poble tinga la paraula; la paraula que, durant décades, ha estat silenciada per els de dalt. Ja és hora de que camvien les tornes, el poder és nostre.

"Pots ignorar la realitat, però no pots ignorar les conseqüències d'ignorar la realitat". 

Vells amics

Supuren les ferides del passat
Cada vegada fent-se més i més grans
En un sentiment llatent com el propi cor.

Vaig escollir aquest camí,
Per a poder trobar una nova identitat.
Però, pobre de mi, vaig trobar tot allò contrari.

El caos em va ajudar a organitzar les meus idees,
Mentre intentava fer-me a la idea, que tot això que
passarem, no tornaria a ocorrer.

On les esperances són en va, però ressonen
com arraps en una vella pissarra,
Plena d'històries complides i per complir.


                              "No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just"

Omnipresente

Mi única forma de desahogarme se está convirtiendo en un infierno. Ya ni me salen las palabras para expresar mis emociones; solo me aferro a los hechos, tranformándose, cada vez más, en un bucle de incertidumbres.
Ni las mejores palabras podrían hacerme creer en nada y en nadie, y menos si lo intentan demostrar. Me pone enferma que nadie intente nada, cuando el mundo se queda quieto, sin nada más que hacer que observar el declive de cientos y cientos de personas que ya no saben por donde tirar. La sociedad se ríe de nosotros, los políticos se ríen de nosotros, y no nos merecemos lo que nos está pasando.
¡Vasta ya!. Alguien tiene que dar el paso y enfrentarse a toda la mierda que nos echan encima cada día. Sea en la situación que sea.
Sé que esto no hará reaccionar a nadie, dudo que lo siga leyendo alguien, pero es la única manera que tengo de demostrar todo lo que siento, aunque no sea a la cara... Solo me conocen bien las palabras, y muchas veces ellas me fallan. Es un quiero y no puedo, y bien grande.