(S)àvia

Sols puc pensar com,
després de tants anys,
la teua màgia s'està apagant.

Cos i ànima s'esvaeixen mentre,
inconscient, ens dius adéu amb
les teues últimes forces.

Inspirant, sempre, a les generacions
que et precedeixen.
Orgull i admiració, sentim el cel
que et mereixes al teu costat.

Que vinga la pluja,
que vinga la tempesta,
que vinga la calma,
que vinga la llum,
que vinga la pau.

Totes les gràcies del món mai
hi seran suficients.
Les vides que has criat i
t'has trobat pel camí. Glòries.
Glòries presents i agraïdes per
haver-ho donat tot.

Sempre amb nosaltres,
nosaltres sempre amb tu.

Totes les formes verbals no són suficients
per dir quant t'estime.

Sàvia, àvia: iaia.

Fragmentar

No tot comença com acaba:

un breu fragment extret del subconscient

d'una ànima perduda en un lloc artificial

de pensaments oblidats.

Allà on estiga aquell fragment,

romandrà la nostàlgia amagada de tots

els amants vençuts pel rancor i la por

de perdre la seua meitat.

Mai perdrà l'últim alé d'esperança que resta,

inundant el seu cos amb ferides convertides 

en punyalades: fetes pels mals moments i

ressentiments que evadiren, un dia, tantes emocions de colp.

Costà mantindre el bon rumb:

ple d'obstacles però amb una clara 

llum al final.

La llum que ens mostra les eixides.

Sempre arrisquem amb el camí més curt però,

potser és el llarg el que repte a l'essència perquè

el fragment perdut trobe el seu lloc al trencaclosques. 

Al cap i a la fi es tracta d'això:

unir peces per un futur millor. 

Arribar

Allà roman Oceane, damunt d'aquella roca humida al costat del port. Un lloc tranquil, on només se sentien a les gavines i el rubor de les ones. El vent li onejava el seu llarg i negre pèl i una lleugera brisa em va facilitar la seua dolça aroma. Ella es va girar cap a mi, va vindre corrent, abraçant-me amb tal força que em va tirar al sòl. Vaig notar, a part de la humitat del lloc, una gota recorrent-me l'esquena. No li vaig donar importància fins que Oceane em va mirar als ulls: aquells ulls cristal·lins estaven banyats de llàgrimes. Em va tornar a abraçar, els seus suaus llavis es dirigiren cap a la meua oïda murmurant-me lleument adéu. 

Ara era jo, les meues llàgrimes queien en el seu fràgil coll, desfent-se els dos en mil trossos, allà, a la platja.

Em va fer una besada i es va anar cap a la mar, on pertany. Les ones esborraven aquelles petjades dibuixades harmònicament en l'arena, deixant a la meua roba aquella dolça aroma a maduixes. Dia rere dia, anava a aquell lloc amb la vana esperança de tornar a veure-la, encara que fora per última vegada.

Tornar per no oblidar.
Oblidar per seguir endavant. 

Allà pel 2011.