Dispersions vibrants

Primer sincera't amb tu mateix i després fes-ho amb els altres. Això diu tot el món amb qui parles del tema. 

No obstant això, el que diguen els demés no té per què afectar la teua forma de sentir, però fa mal que t'ho diguen de broma i al teu interior saps que tenen tota la raó. ¿Tan difícil és dir "t'estime"? És una paraula que implica moltes coses sèries i, no és per a dir-la molt a la lleugera. Has de tenir el cap fred i el cor calent per a poder tindre l'atracció física i mental necessària. 

Els desconfiats comencen una relació d'amistat intensa on, a poc a poc, la confiança i l'estima mútua van creixent a passos de gegant, per a després adonar-te que un dia que no parles amb eixa persona es farà estrany, donant-li voltes al cap pel perquè no contestarà els teus missatges.

Una situació insostenible per a qui comença a sentir més que una senzilla i esporàdica amistat. No vols que eixa persona et defraude ni et deixe de costat, pel simple fet que comences a sentir coses que mai imaginaves. 

Per a dir-li-ho fa falta molt de coratge i seguretat i, sinó pots, rebentaràs i, sols podrà veure't com ho ha fet sempre, com un@ amig@. ¿I si resulta que sent el mateix? Val la pena llançar-te a un buit desconegut per a saber el seu significat, però si la vergonya i la falta de confiança en tu mateix decideixen no fer-ho, et quedaràs ahí, esperant una situació que podria acabar amb un futur al costat d'aquesta persona especial, o continuar igual, sense poder mirar-vos a la cara, com si res haguera passat... Hi ha vegades que has de tragar-te el teu orgull i acceptar les conseqüències i no és fàcil oblidar, però... ¿Com saps si sent el mateix per tu? I el més important, ¿qui dels dos ha de ser qui es llance a la piscina? Perquè per una part sempre estarà plena. 

Paréntesis informativo.

¿Es verdad que la música revitaliza el espíritu? Es una pregunta con tantas respuestas, que parece que sea más bien un significado totalmente abstracto.

No es un sentimiento más; es algo más que eso. Es... como decirlo: como otra vida por vivir en un universo totalmente paralelo al real. Todo esto si este último llegara a existir en algún momento de la vida del planeta al que solemos llamar "tierra". 

Tantos sucesos en ese lugar... Mientras personas mueren, otras nacen. ¿Serán reencarnaciones para que el espíritu perdido vuelva a tener otra oportunidad en el mundo? Siempre me lo he preguntado... ¿Hay alguna clase de fuerza omnipotente qué nos hace hacer todo lo que queremos y no? ¿Tiene el poder de nuestro subconsciente? No digo que con esto crea en "Dios". Solo es una hipótesis subrealista que puede llegar a convertirse en cierta. Es como quien cree en los alienígenas... ¿No pensáis que los sueños son manipulaciones de esos seres? Pueden estar lavándonos el cerebro, ¡y nosotros sin enterarnos! Serán hijos de la gran madre estelar...

Son como las fuerzas políticas diarias. Con sus preparados diálogos nos incitan a pensar que con ellos al mando todo irá mejor, y confiamos en algo que no será real, tan solo por aferrarnos a algo bueno que queremos que pase. Por eso podemos comparar a los alienígenas con TODOS los políticos. Centrifugadoras espaciales que nos lavan la ropa. 

Puta sociedad llena de hipocresía y parásitos. Por eso luego los revolucionarios son los dementes. Sino mirad a cualquier ser "friki" del planeta. ¿En ellos estará el futuro que tanto ansiamos? Por no hablar de los drogadictos... Muchos de ellos tienen ideas realmente brillantes pero nadie les escucha, solo por fumar marihuana y pincharse heroína. Un mundo de locos, señoras y señores. 

Y luego estoy yo. Aún no sé a que parte del todo pertenezco... Supongo que a alguna nueva moda pasajera, pero luego esas son las que vuelven. Así que volveré, quizás en el 2700 o alguna fecha estratosférica. Total, no viviré para verlo. 

Esta relexión "ultratumbicida" sería más rentable para alguien, si alguna vez llegasen a leer esto. Me tacharían de loca y me encerrarían en Biarcliff, o algo peor... Sería el terror de los nenes, y porqué no, también de las nenas. Y sino miradme, hace relativamente escasas horas estaba en un bucle depresivo constante, ahora no sé porqué motivo me siento mejor. Será porque estoy desvariando escuchándome a mí misma. Tengo un gran sentido de la realidad... Existo, lo sé, o... ¿Seré una mentira imaginaria? ¿Llegaré, algún día, al punto de cohabitar con alguien igual a mí? ¿Veis? Todo está repleto de mierda. Mierda que luego puede convertirse en una bella flor. ¿Encontraremos la belleza absoluta? Supongo que podría conseguirse, aunque no estoy del todo segura. 

Esto me lleva a pensar: mi existencia se basa, principalmente, en ser algún día una escritora medianamente buena y conocida. No espero ganar ningún premio, pero solo, por el simple hecho de que alguien me lea, me daré por satisfecha. Un don que no sé si todavía tengo, pero me da lo mismo, o sea, creo que no le hago daño a nadie. ¿Podré llegar algún día a ser la próxima Tolkien? Eso sería un puntazo, y alguien llegaría a estar orgullos@ de mí. Suposiciones en el aire, ¿lo conseguiré? Hombre, ¡pues claro!

Arran la fosca mar

No tot comença com acaba: tan sols és un breu fragment extret del subconscient d'un ànima perduda en un gran lloc artificial de pensaments oblidats. Allà on estiga aquell fragment, estarà la nostàlgia amagada de tots els amants vençuts pel rancor i per la por de perdre la seua meitat. 

No obstant això, mai perdrà l'últim alè d'esperança que queda al seu voltant, inundant el seu cos amb ferides convertides en doloroses punyalades, fetes pels mals moments i rencors que evadiren, un dia, tants sentiments de colp.

Va costar mantenir el bon rumb del qual abans no en tenia. Un rumb ple d'obstacles, peró amb una clara i nítida llum al final del túnel. 

No tots els finals són com els contes de fades que ens contaven quan érem menuts. La realitat juga un bon paper en la construcció de tots els desenllaços que existeixen, encara que sempre hi està la mateixa llum; la llum la qual ens mostra els diferents tipus d'eixides i de decisions que pots prendre en la teua existència. 

No totes les opcions han de tenir un mar de distància. Sempre sols agafar el camí més fàcil per a estalviar-te males experiències, però, pot ser, que siga el camí més llarg el que et repte amb el teu subconscient per a què el fragment perdut trobe el seu lloc al trencaclosques. 

Al cap i a la fi es tracta d'això, d'unir peces per a modelar un futur millor. 

Oposats a la resistència

Predestinats al desastre, per això naixem i morim. Abraçar sentiments tan forts i latents com el propi subconscient és un gran esforç com per a mantenir-lo; veure tots els dies de la teua existència parelles que tenen un rubor especial als ulls, que quan es miren l'un a l'altre saben perfectament el que estan pensant, et fa replantejar la teua estima cap als altres, però sobretot cap a la pròpia.
No tots estem ací per a trobar la nostra mitat; tal volta estem ací per a tindre alguna mena de ressò en el petit cor d'un ànima noble i valenta, que ens recorde per tot el que hem fet bé i malament.
Amb idees suïcides, pròpiament dites, aprens de la soledat que et rodeja i pots descobrir llocs del teu pensament, inhòspits inclús per a tu mateix. Tantes oportunitats que dóna aquesta vida, que pareix que es burle de nosaltres, amb el seu sentit de la paraula destí.
Tal volta la persona de la teua vida està al costat teu i no ho saps... O simplement, no existeix.